Bruce Nauman, la Renée i un avió que s’estavella

Fundació Cartier

De l’expo de Pierre Bonnard, cronista de la burgesia feliç que estrenava segle XX sense veure-les venir i collia pomes a la campinya, em quedo amb la no-presència de la Renée Monchaty. M’hauria de quedar més aviat amb les obres del geni Pierre, sí. Aquells colors esplèndids i aquella delicadesa nostàlgica. Però no, a mi se m’ha quedat gravada la tràgica història del suïcidi de la Renée, que va posar fi a la seva vida en assabentar-se del casament del pintor amb la seva model favorita, la Marthe. Serà que la cua de 45 minuts sota la pluja per entrar al Musée d’Orsay em va trasbalsar els sentits.
La Renée i en Pierre eren amants. Després de la seva mort, la Marthe va demanar al pintor de desfer-se de totes les obres que poguessin recordar-li a la Renée. O sigui que a la merda –vaig dir-me jo-, a la merda amb la burgesia feliç. I pobra Renée i que llunàtica la Marthe. O que insegura. I que sàtir el pintor. Ell i les models. Es que tots els homes són iguals. I així. I mira que em va agafar per treure el mòbil per consultar la wiki i veig una alerta: i m’assabento que un avió s’ha estavellat a quatre passes de Barcelonette, un poblet dels Alps on també es va estavellar fa anys un jet-privat amb un violinista a bord. Quines coses. I em quedo glaçada. Perquè l’avió havia sortit de Barcelona. Touchée. Coses absurdes del “són de casa”.
I ja ho tenim: tota la setmana que l’avió em volta a cau d’orella. Perquè sóc tonta i em poso per internet les ràdios catalanes, que les franceses estan de vaga (les públiques). I avió cap aquí i avió cap allà. I la sobreactuació política i les interpretacions periodístiques i les crítiques a la sobreactuació política i a les interpretacions periodístiques. I les preguntes sobre el perquè un paio xalat que no és musulmà ha fet miques un avió. Cacofonia.
Necessito treure’m soroll del cap. El de les meves veuetes i la de la René, el de l’avió i el de la ràdio. Potser necessito la matemàtica reflexió d’en bo d’en Nauman: el “gran” entre els vius. Vibren els vidres de l’edifici Jean Nouvel. Una cacofonia conceptual envaeix la Fundació Cartier. L’amic Nauman, un californià vehement i provocador, no para de jugar amb els nostres nervis. Post-duchampià honest, diuen els crítics, ha omplert de crits el subsol de la fundació: “Help me!, Eat Me!, Feed Me!”, brama en bucle un cantant des de sis videoprojectors desincronitzats. A la primera planta, sona una obra inspirada en les partitures per a nens aprenents de piano que l’hongarès Bela Bartok va compondre entre 1908 i 1910. Bartok hi va tenir en compte la mida de les manetes dels nens. Soroll anul·la soroll. I ja no sento l’avió, ni la ràdio, ni la veueta de la Renée. Per acomiadar-les, m’he assegut al jardí: quatre altaveus escampen una nova música, la que toca l’artista Tierry Allen seguint instruccions de Nauman. Per exemple, no canviïs les mans d’ordre, posa aquest dit aquí, posa aquell dit allà. I el resultat: jo i en Nauman hem viscut junts mig matí. Això no és només una expo.
Dedico aquest post al Senyor Forns, que em va ajudar via twitter a deixar Velázquez per un altre dia. Estava claríssim que jo tenia un dia Nauman.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s