Benvolgut Marcel,
Avui és dia 15. Segons totes les previsions de l’escola francesa, en Maxim havia de néixer avui. La maleta era per “avui” i jo havia de tenir temps per la perruqueria fins ahir. Digues-li “manies”, però jo no volia parir amb cabells blancs. Avui fa 15 dies i un dia que en Max es va avançar a les previsions: petit, però eixerit, va treure el nas al món en una banyera de la Maternité des Lilas, icona en decadència (té un reportatge, que es diu a la tele) del militantisme feminista dels anys 70 a aquest país meu d’acollida.
El part: un episodi que ara recordo deliciós. Les “sage-femme” (“dona-sàvia”, llevadora) em cantaven un “Oooooommm” a cada contracció i el meu sant francès, el pare de la criatura, em feia massatges a l’esquena. I de sobte, tots desapareixien, dones sàvies i àngel. Un instant, va ser un instant: jo sola al món, travessava una porta i volava, volava …. I reia. I en Max.
Una setmana més tard travessava la porta de debó: la de casa meva. S’han acabat les sopes de la maternitat, s’ha acabat el protagonisme de la dona amb ventre enorme apunt de parir, el “segui, siusplau”. Ningú -excepte les meves amigues-mare, geogràficament llunyanes, – no aprecia que el sentiment de felicitat és proporcional al de desemparament, que les hormones encara juguen Gràcies, amigues llunyanes, per fer-vos tan properes! No, tot no s’acaba després del part …
Et voilà que ni una sola pàgina, Marcel. De fet, és que tinc taaaaant mal d’esquena que la “Recherche …” se’m fa insostenible amb una sola mà (l’altra, gairebé sempre ocupada) i quan enganxo el llit és per tancar els ulls gairebé a la força per adormir-me el més aviat possible abans un plor estrident no truqui a la porta d’aquest “open bar” sempre de servei. No em malinterpretis, la maternitat és sempre feliç.
Vet aquí que els cabells blancs em van importar una merda (je sais, je sais, el “merda” et fa mal a la vista, désolée). En quinze dies, se m’ha omplert l’agenda d’activitats exòtiques com “Pediatra”, “Ginecòleg”, “Consulat”, “Registre civil”, “Oftalmòleg” o “Balança” i “Seguretat Social Max”- aix, ara penso que se m’ha passat l’osteòpata i que ahir no li vaig netejar el cordó- i he après que aquesta és la tasca més dura del món. També m’he cagat en els homes que han deixat penjades les mares dels seus fills enmig d’aquest terrabastall emocional. Tinc noms i els maleeixo.
Aquest camí, cher Marcel, serà més llarg que els teus llibres. I m’agrada iniciar-lo a la teva ciutat: la de les llums i la contaminació per partícules en suspensió, la d’allà on venien els nens.
Et deixo, que el nen plora. Son pare dorm. A canvi, em guanyo una sortida en solitari al Grand Palais, Bill Viola m’espera. Perquè això, benvolgut Marcel, continua sent París.
Gràcies, també, a l’olla de llenties de ma mare … part d’una visita necessària i al mateix temps no-fàcil .Tot és dual, ja ho veus: visc un epidodi de partícules fines. Por cierto, @ana_teruel : tengo tocino para un cocido!
http://www.20minutes.fr/societe/1323610-video-pic-de-pollution-paris-est-malade
On ira tous au Paradis 