Vinc de deixar el meu fill de poc més de dos anys i mig amb el seu pare: un home francès, alt i de veu gruixuda (per limitar-me a una descripció objectiva) que em va fer veure pampallugues en un temps -jo ara diria molt remot- de la meva vida. Tot molt bé fins que les pampallugues van acabar en “rosari de l’aurora” i en separació que es diu “internacional”. Perquè malgrat que som a tocar, que en Valls és català d’origen i que tots som “Charlie”, el París-Barcelona ja és un vol internacional. La globalització ha fet molt mal en general, inclòs en això de “conèixer-gent-de-fora-tot-viatjant-alegrement”. Jo vaig anar més enllà i em vaig instal.lar a París. Coup de foudre. La vie est belle. Un cop va baixar el soufflé republicà i descoberta la trampa – el xoc no era només “cultural”-, desfer la troca és d’embolica que fa fort. Jo ja he suggerit a la meva companyia aèria favorita – via la bústia-web corresponent- que em regali el doble de punts quan viatjo com a mare-sola/suada-més-nen-més-maletes-respectives. I vinga nen amunt i avall.
Ara, de tornada a casa, menjo compulsivament mantecados Felipe II – “hechos a mano”- i escric atropelladament per distreure’m d’aquest moment que no és fàcil, no. I que sí, que sí, que els fills estan de pas ja ho vaig aprenent, a base de pràctica i de molta respiració profunda. També aprenc a gaudir dels moments de “llibertat” (així li agrada definir aquests dies a la meva exsogra) i a retrobar plaers que no encaixen a la vida de cap mare sola que-corre-com-gallina-sense-cap. Però gestionar tanta màgia nadalenca és massa. Jo, a aquest Nadal, li demano que passi. A aquest any, li agraeixo: lliçons, amics, mascotes d’amics, contes, visites, companyies superficials i profundes, lectures sobre la “quarta dimensió”, amfitriones parisenques i barcelonines, infusions, funcions, copes i rodatges. Gràcies Univers per tanta vida!
On ira tous au Paradis 