Mes: gener 2011
La llista
de coses que he descobert aquesta setmana “tonta”:
– que visc al barri més pobre de Paris, el 19eme. Segons m’explica el meu amic acabat d’estrenar: Breogán, cartògraf canari, amb mapa i tot.
– que a França està prohibit per llei incitar al boicot … de productes israelians, per exemple. Seguiré investigant.
– que en francès existeix una paraula per designar els dits dels peus: “orteils”. Ho he descobert a classe de ioga, quan m’han fet agafar amb les mans aquesta “cosa”.
– que Sarkozy és fan de Madmen.
– que un fotògraf tunisià torna a la “Republique Française” el seu títol de “chevalier” recentment atorgat. Normal: el ministre de cultura, F. Miterrand, el mateix que li va concedir l’honor de la medalla, va dir que “parlar de dictadura a Tunísia és exagerat”.
– que els jerseis d’angora deixen pèl per tot arreu, inevitablement, ineluctablement. Que mai més em compro un jersei d’angora. Ni a les rebaixes.
M’he congelat al pati de l’Elisi
The Meeting Place Statue, St Pancras Station, London. | The News is NowPublic.com.
Sobretot les orelles. Això si que no ho oblidaré: el mal que fan les orelles quan se’t congelen al pati de l’Elisi. Esperant unes declaracions, després de la reunió Zapatero-Sarkozy. Tot sigui perquè el meu pla secret sigui un èxit … Però el millor de la setmana ha estat la meva escapada a Londres, les passejades amb la Debby, la descoberta de Lassco i de Shoreditch. I l’escultura gegant de St Pancras Station, la The Meeting Place Statue, que m’ha retornat tantes trobades felices … Gràcies, Debby, for your friendship. Merci Paris de me recevoir autre fois. Amb orelles glaçades i tot!
Tinc un amic!
Paris la nuit
Foto que no té res a veure amb el text, mira.
No, no, no. No és que hagi anat de festa boja i vulgui fer un relat de les meves experiències noctàmbules a la terra “dels altres”. La veritat és que aquesta darrera setmana he tingut força feina. I he sortit molt, però de dia. El meu màxim: a les 00:30h, a casa. Sobretot perquè s’acaba el metro i no tinc pressupost per pagar-me taxis. Però he tingut temps per descobrir l’Spoken Word-Paris, al “Cabaret Populaire” de Belleville. Uaaaauuu! Tot de poetes que recitaven sobre un petit escenari de bistrot. Taules de fusta i marbre, llum baixa, silenci màgic – : allà hi havia poesia. El gurú de la soirée, amb barret de copa, cridava els poetes que prèviament havien anotat els seu nom a una llibreta. Feia sonar una campaneta i a escena. Com que els poemes són en anglès o en francés, d’alguns no entenc ni una paraula. Però sonen taaaaaan bé! La campaneta també sonava després d’un temps límit: tampoc no valen els “rotllos”, aquí … A les 23:30h, s’acaba la sessió i tu surts d’allà al món de la prosa, però res ja no és igual …
Poema que no entenc, de David Barnes.
Després, un cop a casa, entro al facebook i veig que una amiga enamorada hi havia publicat un poema. És preciós i fa pena al mateix temps:
Trois allumettes une à une allumées dans la nuit
La première pour voir ton visage tout entier
La seconde pour voir tes yeux
La dernière pour voir ta bouche
Et l’obscurité tout entière pour me rappeler tout cela
En te serrant dans mes bras
L’autor del poema, que es titula “Paris la nuit”, és -va ser- Jacques Prévert, l’inventor d’un joc surrealista: “Cadàver exquisit”.
CADAVRE EXQUIS. – Jeu de papier plié qui consiste à faire composer une phrase ou un dessin par plusieurs personnes, sans qu’aucune d’elles puisse tenir compte de la collaboration ou des collaborations précédentes. L’exemple, devenue classique, qui a donné son nom au jeu, tient dans la première phrase obtenue de cette manière : Le cadavre-exquis-boira-le-vin-nouveau.
(André Breton, Dictionnaire abrégé du surréalisme)
Un jour de gossos …
Avui, m’he llevat zen. El meu projecte secret ho requeria. De bon matí, m’he llevat tota contenta i satisfeta de la vida, com una “iogui” qualsevol. Objectiu: un atelier d’ashtanga, que queda molt “chic”. I en diumenge encara queda més bé. Et lleves d’hora i te’n vas a la teva classe, a la “recherche” del teu centre… I dius: “oh, i no és preciosa aquesta llum de les 9 del matí?” Ja semblava una més “dels altres”, gairebé ni tan sols veia els sense sostre que dormen al metro… . I l’atelier era el dia 9, -oui, oui- però no a les 9h. I he tingut temps per fer el gos llibre en mà
-
- Cap al Ioga!
-
- Jaurès
-
- Surt el sol, desfilada canina
-
- Surt el gos, desfilada canina III
-
- Surt el sol, desfilada canina
-
- Un llibre salvador.
-
- No tot ha de ser bonic, a Paris…
, sota el solet -fluix, però solet-, al jardí de les Tulleries. C’est pas belle, la vie?
A la sortida del taller de ioga tenia tres trucades del diari: “Benviguda al món. Què? Et va bé un article per d’aquí unes hores?”. Buf! Sort que sortia relaxada i preparada per “l’acceptació”. Namasté!
Michel Polnareff i aquest blog
Quoi? No saps qui és Michel Polnareff? Jo te’l presento: un ídol aquí, a la terra “dels altres”. Una de les seves cançons dóna títol al meu blog. Paisatge punt i apart. La veritat és que li tinc simpatia, al senyor. Acaba de ser pare per primera vegada, als 66, i segons la premsa rosa que no llegeixo, mai ha ajudat a parir la seva dona, qual comadrona exemplar. Viu a Califòrnia, allunyat de la France i perd la veu que és un escàndol. Però l’intueixo feliç i em declaro fan “per sempre”. Aquí teniu moments d’un concert d’allò més concurregut.
Patines?
Per què no? “Els altres” ho fan … He anat a inspeccionar la pista de gel que tenen instal.lada a l’Hôtel de Ville. A veure com està el nivell patinaire!
On ira tous au Paradis 