“No matter what café in Montparnasse you ask a taxi driver to bring you to from the right bank of the river, they always take you to the Rotonde.” . The Sun also rises. Ernest Hemingway
Ernest es passava la vida parisenca de bar en bar. O sigui que si ell – o el seu personatge Jake Barnes, el periodista- deia “La Rotonde”, doncs “La Rotonde”.
Macron va festejar la seva “classificació” a la segona volta electoral- i gairebé segura presididència- a “la Rotonde”: una brasserie sense cap gràcia present, a banda d’un passat gloriós. Anys 20. Allà, hi cantava la Kiki de Montparnasse, musa i artista de la pista fotografiada per Man Ray. Allà, els artistes morts de gana pagaven amb un dibuix a la paret. Hi vaig prendre un primer cafè – car, però no dels més cars- amb la meva profe de francès “par le théâtre”. Un curs que consistia a perdre la vergonya i l’amor propi tot conjugant l’imperfect de subjuntiu cantant o de genolls i altres exercicis ridículs. Ella, la Sylvaine, viu a Montparnasse i com a bona parisenca, no considera la possibilitat de sortir del seu barri. A més, a la Sylvaine, que és directora de teatre, el bar li escau de perles. Ens feia memoritzar textos de Beckett per aprendre la llengua de Molière. Després, vaig repetir bar algunes vegades, sempre perquè algú altre m’hi citava. I sempre amb l’esperança de localitzar algun rastre d’aquelles reunions de borratxeres i geni.
I el cafè sempre era igual de car – ja no es pot pagar amb grafittis- i el vellut igual de desangelat. Ni rastre de Kiki de Montparnasse. Doncs això, malgrat la seva joventut, Macron és una mica aquesta sensació: la d’una belle époque gastada per l’ús. La d’un bar bohemi convertit en seu de victòria electoral.
I Marine és molt pitjor, que sí que sí. Però que votar útil que no, que ja prou. M’ho diu una amiga: que els abstencionistes no som monstres, putain, que no podem dir massa fort que no votarem Macron perquè som tractats d’irresponsables i de fascistes. I m’ho diu amb la llagrimeta, però segura: que no, que està cansada del joc. Que és que ella “le barrage contre le FN” no el pot fer votant a un senyor que ha confiat justament en això per guanyar, en el vot útil, en la por. I que no li parli de la Hillary, que no és el mateix. I que potser sí que necessitem un canvi bèstia, un sacseig. Que si no tindré remordiments si guanya Marine? Però és que no se’ns pot acusar a nosaltres, de l’ascens del Front Nacional. Que ella no vol elegir president per “eliminació”, que això ja ho va fer amb els homes i que no li va funcionar. ¿Que no és el mateix? I tu què en saps, si tens la sort de no votar? I sí, tinc sort. Perquè no sé què faria.
No hi ha solució a aquest desastre. Vull dir -vol dir la meva amiga- que el desastre persistirà. I no sóc nazi, no. I em deixa un vers de Fondane, el que ha donat títol al post.
Avui estava revolucionària, serà que demà és 1 de maig. Havia començat el meu post molt d’una altra manera. Així: “En Pujol fill diu que no té diners per viure. Bé, doncs jo tampoc. De fet, no he declarat algunes feines perquè no m’arriba pels autònoms. O sigui que -a banda de pobra- també sóc delinqüent, com ell.” Però no he pogut seguir per aquest camí …
On ira tous au Paradis 