Rentrée

Benvolgut Marcel,
Els meus pares han passat per París. Resultat: un parell de truites de patata, pebrot escalivat, un bon pernil de cal Feliç, una depilació de cames senceres, una sessió d’osteòpata, congelador sense gel i una paella nova i uns quants cafès caríssims pagats. Com una reina.
Avui, la música de les rodetes de la maleta que el meu pare arrossegava quan sortia de casa cap a l’aeroport m’ha encongit el cor. Mai un so no m’havia semblat tan trist. El nen feia la migdiada i jo he plorat com una bleda. M’agrada, el meu pare.
Però no, jo no t’escrivia per això. T’escric perquè és la “rentrée” i busco una excusa per engegar, per fer com la resta. Comencen els cursos de tot, s’inauguren exposicions i s’obren seminaris d’Edgar Morin, el pobre, que està a les últimes. Jo recomenço el bloc i el ioga: À la recherche du temps perdu, com tu.
S’acaben les obres que han ocupat els carrers a l’estiu i comencen les convocatòries de vagues i manifestacions. El món roda, les ex dones dels presidents escriuen llibres que expliquen misèries i els joves es fan jihadites, ves per on. A mi, estimat Marcel, em roda el cap. Roda, roda, roda … com les rodetes de la maleta.