Art en zona de seguretat o París als peus de Jeff Koons.

Koons

El cel de París era avui una llosa grisa i freda. Ha arribat definitivament la temporada del tapa-orelles de llana i el beure calent. Per arreglar dies miserables com aquest, l’univers ha posat sobre la terra personatges com Jeff Koons, l’artista contemporani viu més cèlebre i més car del món mundial.

S’alça el teló. Un simpàtic conill inflable al damunt d’un joc de miralls obre la retrospectiva del moment. El mega-show Koons és una barreja entre una exposició de figuretes del pessebre i una paradeta de la tómbola del meu poble, les dues (per no dir ambdues, que no em surt) fetes enormes i solemnes. “Però mira, és divertit, això sí que ho té” – li diu un senyor de cabells blancs a la senyora que l’acompanya. I sí, això sí que ho té: el Centre Georges Pompidou és un festival. I un desfici de selfies: la senyora de l’abric taronja que es reflecteix en el monumental gos salsitxa, el noi dels cabells llargs i el Michael Jackson de porcellana, la parella d’argentins i un cor gegant. Totes les obres de Jeff Koons es poden fotografiar i això és un punt més a favor de la seva intel·ligència de businessman de “l’art per a tots”: les seves obres són “accessibles” pels multimilionaris que les compren i pel visitant que gairebé se les pot endur a casa a dins del mòbil. Només una sala s’escapa d’aquesta espècie de parc d’atraccions per oblidar el mal temps: Koons es va casar efímerament amb Ilona Staller, la Cicciolina, eurodiputada italiana i estrella del porno (films pour adultes, diu la llegenda del Pompidou) que li va donar suport –econòmic i sexual, és clar- per produir una sèrie sobre sexe molt explícit en gran format. L’autèntica obra d’art aquí és la reacció del públic. I amb això juga Koons. Aquí, la senyora de l’abric taronja es tapa els ulls. Aquí és on aquesta mena d’hereu amb corbata de Warhol hauria pogut ser transgressor, fer mal, esglaiar les iaies i els joves de l’UMP. Però no: entre d’altres coses perquè abans d’entrar a la sala un rètol ben “comme il faut” ens adverteix que el contingut podria ofendre’ns. A més, l’entrada a aquesta part de l’exposició queda prohibida als menors de 18 anys. Koons fuig de l’excessiva provocació. Només la punteta. L’artista no vol disgustar massa el seu públic. Pas trop loin, surtout pas!

La resta: joguines fetes escultures, escultures fetes joguines. Fantàstica presència de forma i de colors, obvietats construides amb desmesura i escrupulosa mà: la dels 100 artesans que treballen al taller de Koons, una mega-empresa per un mega-show. El show del gos salsitxa-globus pel qual un comprador anònim va pagar 26 milions de dòlars.
I així és com aquest ex broker ha posat color a aquest dijous gris de “gairebé-neu” . Gràcies, Jeff.

“C’est pour avoir perdu son mordant que l’art et si bien reçu. Inertie de l’empathie. Art en zone de securité: il peut encore rester de l’excellent art mais son effet sur notre existence s’évanouira” (Hegel) Ja, ja sé que Hegel o era francès, però he trobat la cita tal qual i no l’he volguda traduir. Mandra.