Salvar el futur i Henri Rousseau

 

Volia escriure sobre el que ha passat a Brussel·les, que és el mateix que el que va passar a París, a Ankara, a Istambul, a Beirut, a Bagdad. El mateix que passa cada dia a Síria i el que passarà aquí i allà. Demà i demà passat. Deflagracions, terror, dolor, concentracions solidàries. Maletes sense propietari que fan por. Gihadisme terrorista. Islamisme radical. Terrorisme Batiscafo Katiuskas o com vulgui batejar-se la cosa segons qui l’explica. Una cadena ja rutinària que omple interminables espais a les notícies. I que s’alterna amb respostes polítiques fermes. Sobretot cal mostrar fermesa: “Nous sommes en guerre”. No fos cas que mostréssim alguna debilitat que ens robés vots. Ah! I debats, debats amb especialistes: “Nous sommes attaqués pour ce que nous sommes” (¿).

Volia escriure sobre tot plegat i sobre els més de quatre-cents refugiats que viuen des de fa dues setmanes a sota el pont d’un metro parisenc. La meva parada de metro. Stalingrad, ligne 2. Els veig des del balcó. I gairebé trepitjo els seus matalassos quan agafo les escales del metro. Olor de pipí, què vols. No podia més de veure’ls des del balcó i he baixat a saludar. Al cap i a la fi, són veïns. Els afganesos Faruk i Ahmed, per exemple: tenen 20 anys i ulls verds preciosos. Herois. Podria fer-ne literatura, del seu viatge. Però se m’escapen alguns detalls perquè passa el metro: bruuuuuuuuuuuuuummmmmmmm. I perquè un d’ells, en Faruk em parla en alemany, llengua que no domino. A sota d’aquest enorme pont de ferro també hi ha menors. La majoria són homes perquè les dones tenen dret a ser allotjades a hotels socials. Hotels socials de merda, però hotels socials. Sense àpats inclosos. Volia escriure sobre tot plegat, que al final és tot el mateix. I també sobre l’Aubeline, una voluntària que m’ha explicat com funciona el campament. Alguns d’elles vénen de Calais, em diu. Avui, l’Ajuntament ha instal·lat un WC. En realitat, tots esperen una evacuació en qualsevol moment. Els allotjaran durant uns dies en un hotel social –de merda, això ho dic jo, no l’Aubeline- i després no sabem … Per ells és molt. Una dutxa. Una esperança. Volia escriure sobre tot plegat, sobre com salvar el futur, però els diaris en van plens. I a més no en tinc ni idea. I jo què sé! O sigui que he decidit refugiar-me a Orsay, amb “Le Douanier Rousseau”, l’home que va pintar l’exotisme de la jungla sense haver-hi posat mai un peu i que era un somiador autodidacte que evoca l’innocència. Naif, li diuen. Els seus primers biògrafs el definien com a “peintre de dimanche”. Un “domingueru” de la pintura, vaja. Gràcies, Henri.