Crònica d’una setmana i dos dies sense mòbil.

 Avantatges i inconvenients d’un furt: què vols, Univers?

Fa una setmana i dos dies que visc sense la prolongació de la meva mà esquerra, un flamant i-phone 5, icona de la civilització post-moderna, nineta dels meus ulls i eina d’inestimable valor per la meva nova feina aquí: neo-antropòloga urbana no diplomada. Sí, ho he vist clar després que un lladre em fotés la mà a la butxaca: jo sóc neo-antropòloga de la “ville”, una espècie de W. Benjamin en modest, femení i 2.0, incansable “patejadora” de les rues de París malgrat el fred. Tot el meu estudi de camp se n’ha anat en orris, és clar: àudios, notes, fotos, vídeos, tot. Perquè els neo-antropòlegs W.B. style són un desastre i no fan còpies de seguretat. No és una exageració catalogar la pèrdua de traumàtica. Però és un senyal a desxifrar, n’estic convençuda. Després d’una setmana i dos dies ja he aconseguit treure l’entrellat de la primera part del missatge: no et posis mai més el puto i-phone a la butxaca (és la segona vegada que te’l foten així, seguiria el missatge). Però segur que el senyal vol anar més enllà, l’univers mai no envia missatges banals … Potser em vol dir, per exemple, que em cal reconstituir agenda: oblidar alguns contactes indesitjables, perdre per sempre els telèfons dels meus ex-amants, oblidar adreces on mai no hauria de tornar, restaurants infectes, no sé …

De moment, en aquests 9 dies he aconseguit:

– aprendre’m de memòria el telèfon del meu àngel francès

– no mirar l’hora 333 vegades al minut

– llegir el diari en paper

He recuperat un rellotge i m’he comprat dos llibres. Aix, de tripas corazón. I he adoptat una postura de consol: la de la superioritat moral de qui no té mòbil que el distregui d’activitats intel.lectuals més dignes!  I m’he permès admirar la Venus de Milos al Louvre –sense instagramejar-la, és clar. I m’ha agradat. M’he sentit única: jo allà plantada, entre tots aquells turistes armats de càmeres i mòbils. Fins i tot diria que la noia l’Afrodita m’ha picat l’ullet. 

La virilitat: toute une histoire.

Benvolgut Marcel,

Acabo de tancar la pàgina de meteocat: sol a Barcelona. Temperatura mitja: 18 graus. O sigui, que em preparo la maleta vermella amb roba més aviat lleugera: quel bonheur!. Tot i així, easyjet no et dóna espai, xato,  i un altre cop he oblidat descarregar-te a l’e-book. O sigui, que et quedes de guardià de les orquídies. Espero que no et molesti regar-les diumenge al matí. Hi ha formatge i suc de taronja a la nevera. No et mengis el meu ibèric, que el guardo per quan a mi em dóna la gana.

Res més. Vaig a dormir amb la imatge de quan la virilitat es mesurava per la circumferència del tou de la cama. Tu te’n devies salvar pels pèls, d’aquesta moda. Ja veus, avui m’he protegit de la pluja al Musée des Arts Décoratifs. He entrat en un món de por: “La mécanique des dessous”, una expo “pas mal” que m’ha fet retenir aquesta absurditat.

Lo dicho: cuida’t i cuida’m les orquídies. I sí, li he donat festa a la minyona.

Tou de la cama: sí, és “pantorrilla”.