Bienvenus Chez Ahmad, l’ambaixada síria a París

L’aventura de filmar amb en Daniel.

Si fossis siri i arribessis a França per convertir-te en refugiat polític, si entressis per l’aeroport Charles de Gaulle, potser un policia et posaria una targeta a la mà. Tu no entens massa el francès i el policia no parla massa bé l’anglès (és francès, no ho oblidem). No hi ha massa possibilitats que el policia en qüestió parli àrab. Però tu endevines – amb la intuïció dels supervivents- que aquell tros de cartolina et pot salvar la vida. Tens una adreça i un telèfon.

Si fossis siri i arribessis a París després d’escapar a la carnisseria que es practica a diari al teu país, trobaries la manera d’arribar a l’adreça que hi ha impresa a la targeta: tens prou experència – alguns li diuen sort- a arribar a llocs segurs i per això et mantens viu. Guardes la targeta a la butxaca: lletres negres sobre fons vermell.

I agafes el metro “ligne 4”. Estació Strasbourg-Saint Denis. Quina ciutat, hòstia. I allà et trobes tot aquest poti-poti de gent de tots colors – aquí dubtes. “Ets a París?”, et demanes, i aixeques el cap, veus l’arc de triomf de la Porte Saint Denis i et respons que sí, que això deu ser París- . Perquè ets siri, però tens una cultura. Atent per no despistar-te amb tot aquest guirigall de llengües – el teu mal no vol soroll- et situes i vas per feina. Treus la cartolina de la butxaca, ara força rebregadeta.

Minuts més tard, ja tot xop – els refugiats no van amb paraigües per la vida i en aquesta ciutat plou a cada moment-, és el teu nas qui et fa de guia: pots sentir l’aroma del farcit dels kebbe, la carn de bou amarada d’espècies i ceba. Has arribat a l’ambaixada de Síria a París. Benvingut Chez Ahmad. “Marhaban”, que es diu. I si fossis un siri que busca refugi a París: no podries trobar millor acollida.

Si fossis un siri acabat d’arribar “Chez Ahmad”, de seguida sabries que aquell policia, el que et va posar la targeta a la mà, et va donar un bon consell. Fa gairebé dos anys –massa temps per a una revolució pacífica- que l’Ahmad rep d’altres com tu.  Ell és el teu home. Ell t’ajudarà a trobar allotjament, ell t’alimentarà aquest vespre de tristor. Ell et passarà el contacte d’una escola amb professors voluntaris: aprendràs el francès. No és que sigui el que sempre havies desitjat, però t’està bé.

Si fossis un siri acabat d’arribar “Chez Ahmad”, potser aixecaries la vista del teu tè amb menta – o t’has demanat un arak?- i reconeixeries algun rostre amic. Perquè no ets l’únic, on vas a parar.

Et podria passar el mateix que a X, conegut de l’Ahmad, l’ambaixador amb davantal de cuina. X entrà un dia al restaurant i de seguida va reconèixer Z, però no s’ho podia creure. “Ets tu, de debó?”, exclamà X,  i “Z” –també conegut de l’ambaixador Ahmad, és clar- no va poder amagar una llàgrima. X  i Z es van fer amics a la presó, ara fa poc més d’un any. Hi van viure un episodi de novel.la, només que no era una novel.la.  Per separat, els dos van aconseguir sortir de Síria i evitar tornar a caure a les mans dels respectius torturadors. Els torturadors no eren ni salafistes, ni homes d’Al Qaeda. Chez Ahmad, X i Z es fonen en una abraçada barreja d’alegria i de dolor. Ja se sap, la presó uneix.

“Chez Ahmad” està plè de siris que esperen la caiguda del règim d’Al Assad. Sobretot si és dijous al vespre. Els dijous és dia de reunió, de teràpia de grup, de valoració de la setmana, de compartir converses mantingudes a l’skype, de dibuixar una Síria del futur. També de condols.

Si fossis un siri que arriba a París, podries reconèixer a “Chez Ahmad” rostres famosos. De pintors com en Khaled, d’actrius famoses com la Fadwa, d’actors com en Saad. Tu els veies a la “tele” quan en temps de “pau” i avorriment mortal miraves la tele. De la tele, ells van passar a l’activisme. Tu també. No estàs per demanar autògrafs. Ni ells per donar-los.

Aquestes i altres moltes coses passen Chez Ahmad, l’home més amable del món, l’home que no passarà a la història.

L’ Agate

14, Boulevard Bonne Nouvelle. 75010. París.