Històries de la puta vida

Dissabte, 15 de juliol. La Fadwa es va firar amb un parell de sabates Camper a la botiga del carrer Elisabets. Se’n va emprovar tres parells -a peu dret i fent equilibris, com si emprovar-se sabates no fos cosa de seure tranquil·lament- i va decidir-se per unes sandàlies blau marí amb taló curt. “Les necessitava”- va explicar-nos amb un somriure. Les revolucionàries sirianes també necessiten sabates noves. Ens vam acomiadar de la Valèria i el Kamiran, vam creuar les Rambles i vàrem arribar a la Catedral. Buscàvem un lloc per seure i vam trobar taula al pati del Marés. Quina sort. Ella va prendre un suc de taronja i jo una llimonada amb gingebre que ella va tastar. Va dir: “està deliciosa”. Estava cansada. Del passeig, de la calor, del viatge. De la guerrra i de la malaltia.
Dimecres, 12 de juliol. Quan el seu TGV va arribar a Barcelona-Sants, feia una calor pesada a Barcelona. Xafogor de passar-se el dia esbufegant i dient “quina calor”. A l’estació, ens va costar trobar-nos perquè jo no la vaig reconèixer de seguida: duia el cap tapat amb un mocador. Massa calor per la perruca. Metro fins a Fontana. Maleta a Jiwar*. Per fi la Fadwa era a Barcelona, quina alegria. Ens ha costat, ho hem patit, però ho hem fet, Mireia*. Vinga mails i trucades amunt i avall, vinga trobades fallides a París, vinga a pensar “en positiu”. I aquelles respostes amb tant de retard que no enteníem, aquelles respostes vagues.
Aquella mateixa nit, la prèvia al recital, vam sopar amb la Mireia Calafell i l’Odile Arquet al carrer Sant Lluís. Ella va descobrir el amb tomàquet i les croquetes i va dir que se sentia “com a casa”. La de Síria, no la de París. L’Odile i ella van repassar els poemes i entre les quatre vam fer una escaleta de com havia d’anar l’acte: presentació, llaüt, lectures. A una o a dues veus, amb música o sense.

Captura de pantalla 2017-08-20 a las 16.01.51.png

Dijous, 13 de juliol. El recital va ser màgic i una qüestió de justícia perquè no podia ser- pensava jo- que la veu de la Fadwa, tan potent, tan rabïuda, tant “tantes coses de carn de gallina” passés de llarg de casa nostra (que és casa de tots, però això ja és un altre tema). Aquell espai de la Fundació Palau és una meravella. Hi vam tornar plegades diumenge per assistir a “una paella en vers”, aquesta vegada amb la Marta: “Has de conèixer la Fadwa, Marta”. Li havia dit mil vegades.

Captura de pantalla 2017-08-20 a las 15.52.16
Diumenge, 16 de juliol. I la paella va ser un homenatge a la vida que s’ha inventat en Marc Sempere, del col·lectiu “Compartir dóna gustet” – amb accent diacrític-. La Mireia va recitar, en Martí va recitar, en Toni va recitar, en Rubén va recitar. La Fadwa va cantar. I va gravar amb la seva camareta. Que si ara hi tirem l’arròs, que si ara el pebrot. I es va beure una cervesa, que un dia és un dia.
La Marta va dir: “Cap a la platja i un banyet“. -“No li farà mal?”. Però ella va dir que no, que el metge no li havia dit res del sol i que no havia posat un peu a la platja des de Latakia. La Marta sempre du vestits de bany de més al cistell. La Fadwa va tenir por d’una onada. Em van venir al cap els vídeos de Homs, els de les places plenes de gent i ella al capdavant, cridant consignes contra el règim de Baixar al-Assad.

Dilluns 17 de juliol. El darrer dia que vaig veure la Fadwa, després del recital al centre d’Art Santa Mònica la vaig abraçar i li vaig dir: “Cuida’t molt”. Ella em va dir: “Tu també”. Ens ho dèiem de debò.

17 d’agost. Rebo un missatge de whatsapp. “Ha mort la Fadwa, Cris”. Així de fàcil. Un mes més tard, la Fadwa moria en un llit d’hospital a París. Ho deia el Facebook. Quina merda. Jo crec que va morir per acumulació d’abismes. No es retorna mai de l’exili. “Va estar contenta amb tots nosaltres”, deia el mateix missatge. I qui, qui aprofitarà aquelles sabates?

20842224_1391002434317794_2278435054355823042_n

Jiwar: Residència d’artistes. http://www.jiwarbarcelona.com

Mireia: La Calafell. Del Festival Poesia i més. http://www.poesiaimes.cat

Anuncis

“Le monde est fini. Le voyage commence.” Benjamin Fondane (1898-1944) 

images

“No matter what café in Montparnasse you ask a taxi driver to bring you to from the right bank of the river, they always take you to the Rotonde.” . The Sun also rises. Ernest Hemingway

Ernest es passava la vida parisenca de bar en bar. O sigui que si ell – o el seu personatge Jake Barnes, el periodista- deia “La Rotonde”, doncs “La Rotonde”.

Macron va festejar la seva “classificació” a la segona volta electoral- i gairebé segura presididència- a “la Rotonde”: una brasserie sense cap gràcia present, a banda d’un passat gloriós. Anys 20. Allà, hi cantava la Kiki de Montparnasse, musa i artista de la pista fotografiada per Man Ray. Allà, els artistes morts de gana pagaven amb un dibuix a la paret. Hi vaig prendre un primer cafè – car, però no dels més cars- amb la meva profe de francès “par le théâtre”. Un curs que consistia a perdre la vergonya i l’amor propi tot conjugant l’imperfect de subjuntiu cantant o de genolls i altres exercicis ridículs. Ella, la Sylvaine, viu a Montparnasse i com a bona parisenca, no considera la possibilitat de sortir del seu barri. A més, a la Sylvaine, que és directora de teatre, el bar li escau de perles. Ens feia memoritzar textos de Beckett per aprendre la llengua de Molière. Després, vaig repetir bar algunes vegades, sempre perquè algú altre m’hi citava. I sempre amb l’esperança de localitzar algun rastre d’aquelles reunions de borratxeres i geni.
I el cafè sempre era igual de car – ja no es pot pagar amb grafittis- i el vellut igual de desangelat. Ni rastre de Kiki de Montparnasse. Doncs això, malgrat la seva joventut, Macron és una mica aquesta sensació: la d’una belle époque gastada per l’ús. La d’un bar bohemi convertit en seu de victòria electoral.

I Marine és molt pitjor, que sí que sí. Però que votar útil que no, que ja prou. M’ho diu una amiga: que els abstencionistes no som monstres, putain, que no podem dir massa fort que no votarem Macron perquè som tractats d’irresponsables i de fascistes. I m’ho diu amb la llagrimeta, però segura: que no, que està cansada del joc. Que és que ella “le barrage contre le FN” no el pot fer votant a un senyor que ha confiat justament en això per guanyar, en el vot útil, en la por. I que no li parli de la Hillary, que no és el mateix. I que potser sí que necessitem un canvi bèstia, un sacseig. Que si no tindré remordiments si guanya Marine? Però és que no se’ns pot acusar a nosaltres, de l’ascens del Front Nacional. Que ella no vol elegir president per “eliminació”, que això ja ho va fer amb els homes i que no li va funcionar. ¿Que no és el mateix? I tu què en saps, si tens la sort de no votar? I sí, tinc sort. Perquè no sé què faria.
No hi ha solució a aquest desastre. Vull dir -vol dir la meva amiga- que el desastre persistirà. I no sóc nazi, no. I em deixa un vers de Fondane, el que ha donat títol al post.

Avui estava revolucionària, serà que demà és 1 de maig. Havia començat el meu post molt d’una altra manera. Així: “En Pujol fill diu que no té diners per viure. Bé, doncs jo tampoc. De fet, no he declarat algunes feines perquè no m’arriba pels autònoms. O sigui que -a banda de pobra- també sóc delinqüent, com ell.” Però no he pogut seguir per aquest camí …

El mantecado más premiado del mundo

img_6599Vinc de deixar el meu fill de poc més de dos anys i mig amb el seu pare: un home francès, alt i de veu gruixuda (per limitar-me a una descripció objectiva) que em va fer veure pampallugues en un temps -jo ara diria molt remot- de la meva vida. Tot molt bé fins que les pampallugues van acabar en “rosari de l’aurora” i en separació que es diu “internacional”. Perquè malgrat que som a tocar, que en Valls és català d’origen i que tots som “Charlie”, el París-Barcelona ja és un vol internacional. La globalització ha fet molt mal en general, inclòs en això de “conèixer-gent-de-fora-tot-viatjant-alegrement”. Jo vaig anar més enllà i em vaig instal.lar a París. Coup de foudre. La vie est belle. Un cop va baixar el soufflé republicà i descoberta la trampa  – el xoc no era només “cultural”-, desfer la troca és d’embolica que fa fort. Jo ja he suggerit a la meva companyia aèria favorita – via la bústia-web corresponent- que em regali el doble de punts quan viatjo com a mare-sola/suada-més-nen-més-maletes-respectives. I vinga nen amunt i avall.

Ara, de tornada a casa, menjo compulsivament mantecados Felipe II – “hechos a mano”- i escric atropelladament per distreure’m d’aquest moment que no és fàcil, no. I que sí, que sí, que els fills estan de pas ja ho vaig aprenent, a base de pràctica i de molta respiració profunda. També aprenc a gaudir dels moments de “llibertat” (així li agrada definir aquests dies a la meva exsogra) i a retrobar plaers que no encaixen a la vida de cap mare sola que-corre-com-gallina-sense-cap. Però gestionar tanta màgia nadalenca és massa. Jo, a aquest Nadal, li demano que passi. A aquest any, li agraeixo: lliçons, amics, mascotes d’amics, contes, visites, companyies superficials i profundes, lectures sobre la “quarta dimensió”, amfitriones parisenques i barcelonines, infusions, funcions, copes i rodatges. Gràcies Univers per tanta vida!

Els estralls de la tinta. Més enllà de la indignació a la Plaça.

Avui, voldria escriure sobre els Panama Papers. O sobre l’ocupació indignada de la Place de la République, a París, que s’està convertint en una de les places més mogudes d’Europa. Dins dels límits del que la vella Europa pot ser una entitat “moguda”, és clar. “Anirà més enllà, la mobilització?” “Es reuneixen prou elements a França perquè el descontentament prengui força fora de l’estricta classe estudiantil?” “O es tracta d’un rampell de la “jeunese bobo” que fa campana a Science-Po?” – ens preguntem els col.legues “journos” en un grup de WhatsApp. “No podem anticipar esdeveniments, però la cosa creix”, apunta un testimoni “sur place”. I un altre: “Hi ha força estudiants espanyols donant instruccions”. I un tercer: “Somiar és bonic”. Les portades dels diaris segueixen dedicades als “Panama Papers”. Sembla que “l’establishment periodístic” no creu en les protestes jovenívoles. Sembla que ningú ja no creu en les protestes. I vet aquí com els joves hereus d’aquell maig del 68 passen les nits tot tallant i cuinant puerrus i salsitxes entre assemblea i assemblea. Alguns d’ells són els polítics del futur. D’altres, els Panama papers del demà. Alguns polítics, els més a “gauche”, treuen el nas: són els polítics del passat.
Avui, volia escriure sobre Panama papers i indignació general a la Plaça, però tinc molt la sensació que em serà més fàcil escriure sobre Patafísica.
Alfred Jarry es posava cec de tinta xinesa (sí, és català correcte: a mi també em ve al cap la “tinta xina” de tota la vida. De fet, potser Jarry es posava cego de “tinta xina”). També tirava d’absenta. Va escriure Ubú Rei als 15 anys, què vols. Era de Laval, com Henri Rousseau, el pintor conegut com “Le Douanier” . Al pintor li deien “Le Douanier” per pura mofa, perquè l’artista treballava com a funcionari a l’oficina que cobrava els impostos a les mercaderies que entraven al París de finals del XIX. Alfred i Henri es coneixien. S’admiraven i s’ajudaven quan les coses anaven mal dades, que era molt sovint. El pintor va fer un retrat de l’escriptor: l’escriptor el va destruir sense cap documentació. L’amistat i la confiança. Jarry era el que avui anomenaríem un “gilipolles”, però va inventar la Patafísica: la ciència de les solucions imaginàries. I tenia gràcia. L’actitud patafísica queda ben descrita a la frase de Boris Vian al respecte: « Je m’applique volontiers à penser aux choses auxquelles je pense que les autres ne penseront pas ». O sigui que definitivament, deixo els papers de Panama per a aquells que ja hi pensen. Per als tertulians, per exemple. Qui pensa, en canvi, en la Patafísica?
Jarry va morir als 34 anys –els estralls de la tinta- un primer de novembre. La seva darrera voluntat va ser un escuradents. El seu amic Rousseau, en canvi, va arribar als 66 després d’haver superat unes quantes “proves” de l’univers patafísic, precursor de l’absurd. Per exemple: la prova del banquet que un llavors jove i cínic Picasso va organitzar en el seu honor. El futur pintor de l’habitació de nen de Miguel Bosé – sempre m’ha cridat molt l’atenció aquesta dada patafísica- havia descobert i comprat a una matalasseria de la rue des Martyrs un quadre de “Le Douanier Rousseau”. “Oh! Qué maravilla, qué primitivo!” – va pensar en Pablo amb molta vista-. “Y qué chollazo. Me lo llevo! ” Cinc francs. A la boutique d’en Père Soulié, bebedor d’absenta i veí de Montmartre, sempre s’hi trobava alguna ganga. El brocanter adquiria les teles a preus baixíssims a artistes morts de gana amb la idea que els artistes gairebé-morts-de-gana que malvivien al seu barri les recompressin per pintar-hi al damunt. Picasso mai no va pintar al damunt de la tela de Rousseau, que avui penja d’una de les parets del Musée d’Orsay. Menys rotllos. Aquell vespre de 1908, la convocatòria era a les 20h. Hora francesa. A taula, una trentena de convidats: els Stein, Juan Gris, Apollinaire, Max Jacob, Ramon Pichot, Braque, Fernande Olivier i altres muses en pilotes. I poemes i vinga poemetes i cançons. I ampolles, cinquantes ampolles de vi que Picasso havia previst per acompanyar un càtering que mai no va arribar. I un record de la Fernande, la primera “nòvia-en-sèrio” de l’artista espanyol: “Rousseau estava tan content que va suportar estoicament les llàgrimes de cera que queien d’un fanalet col.locat just al damunt del seu cap”. Mai no se sabrà si el sopar en honor de Rousseau va ser una broma pesada, però el pintor dit “Le Douanier” va tocar el violí alegrement i va pronunciar una de les frases més divertides de la història de l’art i del “jo-no-tinc-àvia”: “Tu i jo – va deixar anar Rousseau a Picasso- som els dos grans artistes del moment. Tu en l’estil egipci i jo en el gènere modern”.
En el moment d’aquell banquet, tots els comensals eren els artistes del futur.

He “robat” la foto, que m’he descarregat sense complexes perquè m’ha semblat patafísica. Je suis désolée.

Salvar el futur i Henri Rousseau

 

FullSizeRender (2).jpg

Volia escriure sobre el que ha passat a Brussel·les, que és el mateix que el que va passar a París, a Ankara, a Istambul, a Beirut, a Bagdad. El mateix que passa cada dia a Síria i el que passarà aquí i allà. Demà i demà passat. Deflagracions, terror, dolor, concentracions solidàries. Maletes sense propietari que fan por. Gihadisme terrorista. Islamisme radical. Terrorisme Batiscafo Katiuskas o com vulgui batejar-se la cosa segons qui l’explica. Una cadena ja rutinària que omple interminables espais a les notícies. I que s’alterna amb respostes polítiques fermes. Sobretot cal mostrar fermesa: “Nous sommes en guerre”. No fos cas que mostréssim alguna debilitat que ens robés vots. Ah! I debats, debats amb especialistes: “Nous sommes attaqués pour ce que nous sommes” (¿).

Volia escriure sobre tot plegat i sobre els més de quatre-cents refugiats que viuen des de fa dues setmanes a sota el pont d’un metro parisenc. La meva parada de metro. Stalingrad, ligne 2. Els veig des del balcó. I gairebé trepitjo els seus matalassos quan agafo les escales del metro. Olor de pipí, què vols. No podia més de veure’ls des del balcó i he baixat a saludar. Al cap i a la fi, són veïns. Els afganesos Faruk i Ahmed, per exemple: tenen 20 anys i ulls verds preciosos. Herois. Podria fer-ne literatura, del seu viatge. Però se m’escapen alguns detalls perquè passa el metro: bruuuuuuuuuuuuuummmmmmmm. I perquè un d’ells, en Faruk em parla en alemany, llengua que no domino. A sota d’aquest enorme pont de ferro també hi ha menors. La majoria són homes perquè les dones tenen dret a ser allotjades a hotels socials. Hotels socials de merda, però hotels socials. Sense àpats inclosos. Volia escriure sobre tot plegat, que al final és tot el mateix. I també sobre l’Aubeline, una voluntària que m’ha explicat com funciona el campament. Alguns d’elles vénen de Calais, em diu. Avui, l’Ajuntament ha instal·lat un WC. En realitat, tots esperen una evacuació en qualsevol moment. Els allotjaran durant uns dies en un hotel social –de merda, això ho dic jo, no l’Aubeline- i després no sabem … Per ells és molt. Una dutxa. Una esperança. Volia escriure sobre tot plegat, sobre com salvar el futur, però els diaris en van plens. I a més no en tinc ni idea. I jo què sé! O sigui que he decidit refugiar-me a Orsay, amb “Le Douanier Rousseau”, l’home que va pintar l’exotisme de la jungla sense haver-hi posat mai un peu i que era un somiador autodidacte que evoca l’innocència. Naif, li diuen. Els seus primers biògrafs el definien com a “peintre de dimanche”. Un “domingueru” de la pintura, vaja. Gràcies, Henri.

L’espelma i la por

 

 

-Papa, explica’m una altra vegada la història aquella del teu oncle, la de l’espelma.

Trajos

 

“Ah, uh … Com era? Doncs no recordo molt bé, però anava més o menys així:

A l’època de la guerra, el tio Lluís treballava al restaurant Núria –el de la Rambla … No, no me’l sé, l’any. Doncs això, que si no recordo malament era el Núria, sí. Aquell dia, el tio va cobrar el sobre de la setmanada i va plegar tot cofoi amb la idea de passar un esplèndid dia de festa amb la seva dona, la meva tieta, casada amb el tio en segones núpcies. (No ha fet servir aquesta expressió, el meu pare)

Total, que l’endemà, l’home va adonar-se que havia perdut el sobre. Una setmanada perduda! I amb la seva dona vinga a remenar la casa. Tot potes enlaire i no, que no, que ni rastre del sobre. I allò que feien les dones abans, saps? Una espelma a un sant. No, no em preguntis quin. I van sortir a fer un tomb. I l’espelma allà, a la vora de la finestra. I en aquella època, saps, si sonava la sirena perquè hi havia possibilitat de bombardeigs doncs calia apagar els llums. I ells fora de casa. I l’espelma ben encesa. I res, que un veí “xivato” va denunciar el tio. Que si era dels nacionals, que si els volia tots morts. I el pobre home cap a presó. Ben estovat, he sentit dir tota la vida. I es va acabar la festa. Ah! I si van trobar el sobre, se’l van quedar. Només faltaria. “

-Gràcies, papa. Ahir, en una visita a l’arxiu fotogràfic de Barcelona, vaig recordar de lluny aquesta història i he volgut tornar a sentir-la. Fotos d’en Pérez de Rozas, ves-hi, t’agradarà. És de franc.

El meu pare l’explica com si fos un conte, aquest desgraciat episodi, i jo, que perdo moltes coses, no puc deixar de sentir una infinita tendresa per aquest home que va perdre la setmanada. Al mateix temps, penso en la història de “Zidane”, un pobre home denunciat per un company de feina: estem a la França del segle XXI, la França de fa un mes, en ple estat d’emergència. Durant tres setmanes, “Zidane” va haver de passar cada dia dues vegades per comissaria i quedar-se a casa de 21:30 h a 7:30 h, en arrest domiciliari. Fins que no, es veu que no havia fet res … I se li va aixecar el càstig. Avui, plou fort i un grapat de gent es manifesta a França contra l’estat d’emergència. Per ineficaç i antiproductiu. Veurem.

Explica-ho sempre que puguis

Un rodatge més o menys tonto a Cisjordània. La cosa va anar més o menys així:

“Ajupa’t, que tiren” – va dir ell. “Uix, ja m’han tocat” – vaig dir jo. Crits.

 

D’aquells dies, recordo:

– Les cares dels meus companys sobre el terreny, en Pepe i en Lluis

– La cara d’un senyor palestí que després protagonitzaria “Cinc càmeres trencades”

– Els pantalons que duia posats

– Un viatge en cotxe a l’hospital de Ramallah: “no et miris la cama”, em deia el Lluis.

– El metge palestí que em va rebre a Ramallah: “no porta bata”, va dir el Lluis.

– La família palestina de la malalta amb qui compartia habitació. “Salamtik”, em repetien a cada moment

– Un viatge en ambulància – el meu primer viatge en ambulància- passant per un checkpoint –el meu primer viatge en ambulància passant per un checkpoint- i un canvi d’ambulància per arribar a un hospital de Jerusalem

– La cara de la Sandra Riaboy, molt dolça: “aquí tienen mucha experiencia en este tipo de heridas”

– La Sílvia Pairó, que ara fa la seva pròpia guerra i que va venir a “repatriar-me”, sempre tan diligent. Sílvia: guanya la teva guerra!

– Els fracassos perquè la tele es prengués seriosament el tema

– La implicació de l’advocat de la tele en el cas Palau, element surrealista del relat

– Un dinar amb el Gonzalo Boye, actual editor de Mongolia, que si es va prendre seriosament el tema

– La clínica de Barcelona, les visites i les no-visites. Les galetes de la Serrat. Les bambes de la Jasmín. Les flors de Bach per abans de l’epidural de l’Amaia. La broma del Sergi: aprofita per tenir un fill.

– El llibre que em va regalar en Guàrdia. “T’envio records dels paquis del Raval”.

– Una revista que el Josep em va deixar a recepció: no et vull molestar, em va dir.

– Una mirada trista de ma mare

– L’Esther, que em portava un home parisí de l’aeroport

– L’home parisí

– La Marta: no sé si en aquell moment feia la dieta de les maduixes

Demà, 23 de gener, farà set anys que un guarda-barreres israelià em va deixar marca grossa i lletja en una cama. Jo ja he aconseguit trobar-li la gràcia. Siete vidas tiene el gato. A pocs quilòmetres d’allà, a Gaza, un crim de guerra evident durava massa dies. Operació plom fos, li deien.

“Explica-ho”, em van demanar uns nois palestins que viuen a peu de mur. “Explica-ho sempre que puguis”. I així, a cada oportunitat que tinc, jo ho explico a qui em vulgui escoltar: a les depiladores i als amants, quan tinc la sort de tenir-los.

Aquest any, celebraré aquest meu aniversari de renaixement a París . I potser ho tornaré a explicar en un bar i una copa a la mà. Amb els meus amics d’allà, tota una deliciosa segona existència. I potser fins i tot tindré algun remordiment per ser lliure …