“Paris est un rêve érotique” (amb permís de l’autor)

 

Viure a París també és anar de llibreries. Si pot ser de segona mà, que fa més d’aquí. Per refugiar-se del fred, per exemple, o per fer temps entre cita i cita. Per descansar del twitter i llegir, en paper, més de 140 caracters seguits. Per reconèixer la portada del darrer Goncourt. Per col.leccionar frases boniques en obrir una novel.la a l’atzar. Fins i tot per comprar llibres.  Per pixar no, no sempre funciona.

 Vinc o venim -cosmonauta et moi même- de passar-nos dues hores a la Gilbert Joseph del Boulevard Saint Michel. Enorme i cèntric temple del negre sobre blanc. A fora, plovia a bots i barrals. Gràcies per existir, Gilbert Joseph!

Festival de la pàgina impresa. Tu també hi eres, Marcel: del dret i del revés. Que sí, que sí, que segueixes mantenint-te en els “prestatges”, per descomptat. En forma de les teves obres, però també d’assaigs que parlen de tu. Avui, m’han interessat els teus amors amb Reynaldo Hahn: tu ne m’en avais jamais parlé! Ja em disculparàs, però he tafanejat la vostra correspondència. Désolée, mon ami, deu ser l’efecte Hollande, que em torna cotilla i desperta l’ànima paper-couché que hi ha en mi. Tu i Reynaldo, el compositor, de teatre en teatre. Tu i Reynaldo, dos joves molt refinats de saló en saló, distracció de les dames de “charme”. Tu i Reynaldo convidats a l’òpera, tu i Reyanaldo, Reynaldo i tu. Dos anys d’amor de Belle Époque. Seràs cretí, d’avorrir-me amb les teves històries de catedrals i amagar-me sucosos episodis com el d’aquesta passió? Al cap i a la fi, amb en Reynaldo, vau ser amics fins al final … Però sóc dispersa. I de seguida, he passat de tu a Balzac, a un “Traité de l’Élégance”. I de Balzac a una jove promesa que ha publicat un llibre de títol suggerent a qui li he robat una frase: “Ce qui manque à Paris, c’est la mer”.

La pluja i tal sopa de lletres m’han deixat mig estabornida. Al metro, he revisat algunes notes:

“Qüestions de “gènere” que em despisten:

– Que “le bonheur” –la felicitat- sigui un nom masculí.

– Que “la doleur” – el dolor- sigui femení.

Com “une minute”, ben femení. Que “le lait” sigui masculí em fa ballar el cap. Aquestes i moltes altres coses fan que no em senti com a casa, avui.”

Un trosset de cel i més magdalenes.

Benvolgut Marcel,

La ciutat és com una gran casa – o això deia en Battista Alberti, un paio repel·lent de la Gènova del 1400- i al contrari, la casa és com una petita ciutat. Jo, avui, he abandonat la meva petita ciutat a les 9 del matí i no hi he tornat a posar els peus fins les 19h. I això que vaig per la setmana 32 de cosmonauta. M’he dedicat a voltar per aquesta casa gran, vella i destarotada que és París. Avui amb goteres: ben passada per aigua. De Belleville al Louvre xino-xano. Turistes, xinesos que venen potes d’ànec al carrer, senyors alcoholitzats que dormen als bancs, senyors que no semblen alcoholitzats que vesteixen pantalons vermells, senyors amb kippa, senyores amb vel, senyoretes Channel número 5. Olor d’humit, tot el dia aquesta olor d’humit.

Al metro Palais Royal, m’he servit unes magdalenes de màquina que no m’han “transportat” enlloc i m’he guanyat un mal de ventre. Premi. He tornat a la meva ciutat –barreja d’Ikea i de mobles atrotinats de mercat de carrer- molt orgullosa de conservar guants, paraigües i tapa-orelles per la propera exploració. I m’has vingut de gust. Deuen haver estat les magdalenes. I la calefacció. He tornat a trobar-te la gràcia. I he rellegit aquell moment que em fa pensar en el cel de Barcelona. A “Du côté de chez Swann”, un veí que viu a París i que s’escapa els caps de setmana a Combray dóna un consell al petit nebot de la “tante Léonie”: “Tâchez de garder toujours un morceau de ciel au-dessus de votre vie, petit garçon”. Doncs això, procurem guardar sempre un trosset de cel per damunt dels nostres caps. Literal o figurat, però guardem-lo. Gràcies, Marcel.

Valls, Dieudonné i Sophie Calle a escena.

Avui és un súper-heroi. Tot depèn de qui s’ho miri. Però de sobte,  jo me l’he imaginat vestit de súper-heroi i era creïble. Amb pantalons molt ajustats, marcant paquet. I una capa, no podia faltar la capa. Súper-satisfet d’haver contribuït a prohibir un espectacle per prevenir “desordres públics” : Súper-Valls, el cavaller braç de ferro. Merci, Monsieur le Ministre de les Forces del Bé. Ell i Consell d’Estat contra Dieudonné, un humorista passat de voltes. Perquè senyors: els humoristes passats de voltes, polemistes absurds, ja se sap, són l’enemic públic número 1,  un perill en potència. Un perill per la República!!! Ne touchez pas à ma République! Així que: prohibim-los sense complexos, anul.lem gires. Prohibim-los abans no la caguin, abans no s’aixequi el teló, abans no insultin la nostra sensibilitat, els nostres cervells de peuple auvegle. Això és el que necesita “Gotham City”, un àrbritre-tutor implacable que ens dicti quin és el límit entre el bé i el mal. Perquè la justícia pot condemnar a posteriori, però feina feta no té destorb.

Aix, tanta testosterona ministerial  gairebé em fa oblidar un dels meus propòsits per aquest 2014: “tu no et despistis amb conneries”. Haig de tornar a una imatge-regal per concentrar-me, sortir del twitter i fer les paus amb aquest país. I em quedo amb “Dérobés”, un delicat homenatge al buit, a l’absència, a la memòria. Gràcies, Sophie Calle, a tu i a les teves idees encara no prohibides. Gràcies per tornar-me els nivells adequats d’oxitocina, gràcies pels teus marcs sense quadre, per omplir-nos els espais brutalment robats. De paraules, que també valen mil imatges.

http://www.perrotin.com/artiste-Sophie_Calle-1.html

La foto és de la Galerie Perrotin, “agafada en préstec” perquè el meu mòbil de merda no em permet enviar-me les meves pròpies fotos -més xules- al núvol. La vie …