Benvolgut Marcel,
Un senyor boig per tu i forrat de pasta, Monsieur Letertre, ha obert un hotel al teu barri, al 15 de la rue Constantinople. Un hotel literari dedicat a tu: Le Swann.
I jo, neo-antropóloga urbana, he anat a investigar. 81 habitacions ben provistes de magdalenes i altres proustians detalls, no em diguis que no hi ha tema. Monsieur Letertre no ha escatimat ni un euro (la nostra moneda d’ara, de moment): es veu a la primera que el tens captivat. I que té un passat a la banca … No li falta bon gust, al senyor Jacques Letertre. Jo diria que et coneix, que t’ha llegit fins al final. Em crec la seva declaració de principis: que vol que els seus hostes entrin en el teu univers. Tot i que en n’hi ha algun, m’ho ha dit el recepcionista, que entra preguntant que què cantaves.
Penso que m’agradaria entrevistar-lo, a aquest Monsieur Letertre, i m’apunto la idea a la llista de tasques “per a després”. Viu “au bout de la rue”, em diu la directora de l’hotel, una simpàtica rossa que em carrega de catàlegs, “allà aprop d’on Proust es feia torrar el cafè”. Allà on et feies torrar el cafè!!! Una altra adreça, mon dieu!
Enfilo “rue” amunt. Fa un temps típicament parisí aprop del parc Monceau i vaig molt lenta –setmana 39. Núvols grisos que corren corren amb pressa i en desordre i pixen 4 gotes. Núvols de vent – destrossa paraigues intercalats amb sol de broma, del que no escalfa, però que fa bonic. Segueixo el meu olfacte: fa olor de cafè torrat. M’aturo a la porta del que avui és “Comptoirs Richard”. “Bonjour, és aquí on Proust venia a comprar-se el cafè?”. I “bingo”, la pregunta no és estranya, les senyores de darrere el taulell em responen amb naturalitat: aquí és. I puntualitzen: “ell no venia, no, era la minyona, no oblidem les minyones”. Céleste Albaret, que et va acompanyar fins al final: una santa.
I tota despentinada torno cap a casa, al meu 19eme arrondissement estimat, tant lluny dels teus salons. I em poso una mica de Paco de Lucía, que avui ha abandonat l’edifici.
http://www.hotel-leswann.com
Mes: febrer 2014
Repose toi …
Em reposaré, sí. Peus enlaire. Però abans:
– encara haig de comprar dos llençolets -me’ls demanen a la clínica. N’he vist uns per 10€ al costat de casa, però no m’agraden: em vaig prometre que “ossets” estampats “mai de la vida”.
– vull trobar un bon metge generalista simpàtic, amb el “cabinet” ben endreçadet. De moment només trobo “marranots” avinagrats.
– hauria d’acabar els deures d’àrab que dec de fa dues setmanes: un diàleg, preparar-nos un diàleg, cony.
– m’encantaria arribar a la darrera sessió de ioga de l’abonament, que no vull oblidar-me d’omplir-me d’aire…
– veure el cel caigut de la Latifa, a Saint Germain: http://www.kamelmennour.com/media/6751/latifa-echakhch-all-around-fades-to-a-heavy-sound-la-depossession.html
– no em vull perdre la darrera classe a l’École du Louvre: antropologia urbana, “ville” per la vena. I si tinc forces una visita a la Venus, a demanar-li forces.
– i vull guardar-me unes horetes per una visita al Bouffes du Nord, un teatre que és una meravella http://www.bouffesdunord.com/fr/theatre
-potser m’acosto a Le Swann. N’estaves al cas, Marcel?: un hotel obert en el teu honor, ben aprop de la Gare Saint Lazare. El restaurant és una súper biblioteca. http://www.lefigaro.fr/voyages/2013/11/15/30003-20131115ARTFIG00345-un-hotel-dedie-a-marcel-proust.php
A tu, cher Marcel, no et poso data. Segueixes fent-me bona companyia. T’acabaré “doucement”, en els anys vinents. Entre magdalena i magdalena. O entre teta i teta …
Tinc un os per a tu
Sóc fabricant d’ossos.
Avui, ja veus, t’he fet un femuret.
Ben blanc. Perquè brilli.
I el puguis caminar.
Ben lliure.
Per allà on tu vulguis estimar.
Le bonheur, la doleur.
T’has fet prou gran i em preparo perquè surtis. Els metges diuen que tens el caparró molt avall. De fet, aquest era el pacte: un dia o altre havies de sortir. A partir d’ara, t’hauré de compartir. Mai més no seràs només meu i prou. Deixa’m dos dies, o quatre, per acabar de viure’t en exclusiva i per preparar-nos la maleta: em falta algun petit detall. Hauria de passar pel bio … A més, aquest cap de setmana estem ocupats amb una vista especial: vénen a veure’ns en Pere i en Miquel.
No t’enganyo: el viatge és bonic, però inclou dolor. D’això, fill meu, no ens en lliurem. Abans no surtis, vull desitjar-te el millor. Sobretot, vull desitjar-te que tinguis amics. Vull que sàpigues que a l’altra banda et trobaràs una senyora amb ulleres i alguna cana, de vegades malhumorada sense raó, de vegades distreta, de vegades feliç: sóc jo, la Cristina, que ve de Barcelona. Ah! I no sé cuinar, però sé patinar en línia. No tinc feina –de moment- i aquesta nit, per exemple, m’he enfadat amb el teu pare, que és un cap-gros. No ens ho tinguis en compte. Ens estimem. I et prometo que ens ho passarem bé, que compartiré amb tu la meva llet i la meva xocolata.
“Arrêtons le massacre!”
Benvolgut Marcel,
Hem de parlar: tu i jo no avancem. Ja fa un parell de dies que em funciones de meravella per les migdiades. Obro llibre, passo dues línies, tanco ulls. M’he quedat clavada en una descripció i em peses com una llosa. Potser necessitem una pausa … Aquesta setmana 36, el cosmonauta em desconcentra amb assajos de piruetes virulentes- deuen ser el projecte de llei Gallardón i la manifestació “pour tous”, que el revolten -i jo que l’entenc.
A més, una nova qüestió ha vingut a ocupar-me “la tête”. I és que això del pilates pre-natal -un regal de nadal del meu àngel francès- m’està perturbant. Aquests compatriotes teus m’han traspassat una preocupació boja per un element que a mi em sona a port grec: “le périné”. I així, entre cops de peu i teories sobre un secret molt ben guardat –una porta sagrada- és com no trobo la manera de gaudir les teves “magdalenes”.
Qui estigui lliure de maltractar-se “le périné”, que llenci la primera pedra. Si no exercites còccix amunt- còccix avall, ets una inconscient i et fas pipí al damunt per sempre més, diu l’escola francesa del bon parir. “Arrêtons le massacre!”, diuen els llibres especialitzats. I no parlen de l’ocupació de Palestina ni de les bombes d’Al Assad, no, no. Parlen de “le périné”, el gran maltractat de la història. I la seguretat social et paga la reducació de “le périné” després del part, mira si és important aquest port grec. “Boja de la vida, reacciona ara que ets a temps!” –sembla que sento veus: respira i educa “le périné”. A l’expiració, sobretot a l’expiració. Fes com si absorbissis un espagueti per la vagina, ens deixa anar la profe de pilates com perquè ho entenguem millor. I jo, pobreta catalana que mai no ha rebut una educació sexual “comme il faut”, no en sé, d’aquests jocs malabars. I no m’atreveixo a admetre que mai no he absorbit un espagueti … amb la vagina, la qual cosa em fa perdre mitja classe fent veure que entenc perfectament les indicacions que les meves companyes de classe semblen seguir al peu de la lletra. Jo faig “playback” de périné. I el que de debó voldria és que la “sécurité sociale” em pagués el podòleg, que tinc els peus ben fets calderilla de resistir-me a abandonar del tot els talons “malgré tout” i patejar-me la mani de tres hores de dissabte, aquella de “París et Madrid, même combat”. Santa Inocència.
http://www.degasquet.com/?q=page/publications-du-dr-de-gasquet
On ira tous au Paradis 