Dissabte Normal

Normal. Gallines NO.

Avui, tot normal. És dissabte de “s’acaba l’estiu”. M’he despertat d’hora i m’he llevat tard. Per esmorzar, torrada amb mantega i melmelada de cireres. Em miro el cel: no fa gaire bo. Em miro el tuiter: tampoc, Síria i tonteries. Nevera buida. Toca “supermarché”. Carret i cap al carrer. Cauen quatre gotes. La caixera té l’aire de disgust normal, el de viure com si tot fes pudor. M’entendreix que la seva tragèdia personal no li impedeixi dedicar-me el “bonjour, Madame” de rigor. Li somric, però no em veu perquè no em mira: exerceix la mirada perduda.

Surto del supermercat, carret ben ple. A la mateixa vorera, un mercat de puces. Em distrec. Atropello una senyora també despistada: “Pardon”. Em perdona. Pel camí, obro la bossa de patates que havia previst per l’aperitiu de demà.

El meu àngel, que tenia feina amb un ordinador espatllat, endreça la compra i em fa petons. Hem dinat a l’hora catalana: les 14h. “Trop tard, ma chérie” , se’m queixa el meu àngel. Tot normal. Xocolata amarga de postre.

Cap a les 17h, surt el sol. Passejo cap a la rue d’Aubervilliers, línia divisòria de dos móns: números senars, arrondisement 18, números parells, arrondisement 19. Poc abans d’arribar al “Centquatre”, el centre d’art que ha donat “glamour” al barri, entro al Parc de L’Eole, construït sobre uns terrenys que són un entramat de vies de tren. Tren amunt, tren avall. Entre desolador i paradisíac. Al fons, la silueta del Sacre Coeur. Sobre l’herba, un grup de dones amb vel parla animadament al voltant de les restes d’un berenar. No perden de vista els nens que juguen a embrutar-se no gaire lluny. Més enllà, tres xinesos juguen en xinès a un joc de taula. Un colom enorme, gairebé mitològic, em passa massa a la vora. “Ferme ta guele, toi”, crida un nen al seu company de pista de bàsquet. Se’m barregen els sons de les pilotes i els patinets. I els aplaudiments d’un pare, que encoratja la seva filla en bicicleta. Per damunt de tot, la música dels trens que passen ben aprop d’aquesta enorme teranyina. Més tard, cap al capvespre, apareixeran els camells de crack. Enfilo camí cap a casa. A l’altra banda del semàfor, una parella perfecta espera per creuar. Ella és jove i rossa. I vesteix malles i samarreta curta com només les joves poden vestir malles i samarreta curta. Ell … no m’hi he fixat. Arribo a casa. El meu àngel marxa cap a una festa d’aniversari que a mi no em ve de gust perquè no sempre em ve de gust la immersió. Vull assaborir jo soleta el plaer de la passejada normal. Parla Obama. Parla com si fos l’amo del món. Possible intervenció. Tot normal.