Avui fa 14 anys que em vaig salvar de morir en algun punt entre Jalalabad i Kabul, al bell mig d’una carretera infernal plena de clots, pols i sembrada de mines antipersonal.
El Twitter estava per inventar, s’editava en Betacam i les cròniques s’enviaven a través d’un invent del diable: el vídeo-telèfon. Jo formava part d’un equip de televisió que cobria “the situation” –un caos absolut- a l’Afganistan de després dels atemptats de l’11-S que van destruir les Torres Bessones. Bin Laden era el terrorista de moda i Bush fill, el xèrif del moment. Res d’heroic: pura inconsciència, molta curiositat. Ho tornaria a fer.
L’edifici semiabandonat on ens allotjàvem a Jalalabad, l’Spinghar Hotel, s’havia convertit en la seu central de la premsa internacional a la ciutat: un romàntic esperit de grup surgit del mateix fet sorprenent d’haver arribat fins “allà”* regnava als passadissos de l’Spinghar, per on es passejaven homes armats amb barbes hipsters i kaixnikovs vintage. A l’Spinghar,ens organitzàvem les sortides per als “rodatges del dia” i es negociava entre mitjans per compartir guia, contactes, traductor o pasta de dents i cigarretes. L’objectiu de tots: sortir cap a Kabul, capital caiguda dels talibans.
El matí que vam decidir organitzar-nos en comboi i enfilar camí cap a Kabul era un matí assolellat, com el d’avui. Havíem esmorzat els productes que el mateix personal de l’hotel havia robat prèviament de la nostra habitació: galetes i cacauets comprats a “El Corte Inglés”.
Vuit cotxes cap a Kabul de bon matí i sota el sol. I ens fèiem fotos d’aquelles que després s’havien de revelar, que els telèfons encara no eren prou “smarts”. Recordo les fotos: les tres noies de l’equip vestíem amb vels típics de la regió, comprats a un mercat de Peshawar. Però el comboi mai no va arribar al final, no, no. Mai no vam arribar a Kabul. De cop, polseguera, polseguera. “Gireu, gireu, gireu” – ens deia el periodista que treia el cap per la finestra del cotxe del davant. I feia gestos: com si disparés. I nosaltres girem i mirem enrere: només pols. ¿Qui, quin cotxe falta? I el retorn a l’Spinghar va ser un retorn a la vida. Cinc persones van morir aquell 19 de novembre: quatre periodistes i un traductor. Merda per ells. Merda per tots. Assaltadors de camins? Pistolers? Terrorisme? Bogeria? Mai no vaig tenir cap dubte que fos el que fos, alguna responsabilitat venia directament de la “nostra” part de món.
Poc temps després, l’enderrocament de Saddam Hussein, la invasió de l’Irak i la pèssima gestió dels Estats Units per construir un Estat postdictadura feien créixer el radicalisme jihadista. Vaig posar-me a estudiar àrab, per mirar d’entendre millor – mai no el vaig aprendre, però si vaig entendre millor. Vaig viatjar i em vaig enamorar de Damasc i a Damasc, d’un francès que em va fer estimar París. Anys més tard, Bin Laden va ser abatut a Islamabad, però el terrorisme ja era global. Massa tard.
I ja se sap, després dels llargs hiverns, arriben les “primaveres”. La de Síria, la més trista de totes. Ara, la moda és el Daesh i un francès fa de Bush amb 14 anys de retard. La gran diferència és que twitter ja existeix, que la crisi de la democràcia occidental és cada dia més evident i que ja que el Daesh és més bo que Al Qaeda: ven discurs medieval distribuït en format vídeo-de-puta-mare. I convenç. A banda, el Daesh recull impostos amb funcionaris locals que cobren a finals de mes. El meu amor francès també se n’ha anat a la porra, igual que els meus amics sirians. Però jo canto a la vida, à la vie. Perquè aquell 19 de novembre se’m va eixamplar el món.
*Tota una aventura, gairebé un miracle.
On ira tous au Paradis 