Apunts. Sobre la crisi de la premsa i la poesia.

 

Prenez un journal. 
Prenez des ciseaux. 
Choisissez dans ce journal un article ayant la longueur que vous comptez donner à votre poème. 
Découpez l’article. 
Découpez ensuite avec soin chacun des mots qui forment cet article et mettez-les dans un sac. 
Agitez doucement. 
Sortez ensuite chaque coupure l’une après l’autre dans l’ordre où elles ont quitté le sac. 
Copiez consciencieusement. 
Le poème vous ressemblera. 
Et vous voilà « un écrivain infiniment original et d’une sensibilité charmante, encore qu’incomprise 
du vulgaire »*.[…] 

1916/1920, Tristan Tzara, Pour faire un poème dadaïste. 

París-Palmira: correspondències.

Avui, París ha estat una merda. Grossa. Hi ha dies per tot.  A les 11h del matí ja era de nit.  La fi del món. Ha plogut a bots i barrals: du jamais vu. El diluvi universal. De camí cap a la classe diària de francès, m’he creuat amb quatre paraigües robats pel vent. Algunes noies corrien talons ajudeu-me com salvades d’un naufragi, rimmel avall. Dues hores més tard, en sortir de l’escola, encara duia els texans xops.  He tingut un migdia absurd i un inici de tarda penós. Per dinar, m’he comprat una llauna de tonyina al Franprix. A més, és dilluns: museus tancats. Menys el Beaubourg, que avui no em venia de gust.

I m’he enganxat al tuiter. He llegit que ja van 94.000 morts a Síria i que el Regne Unit ja planejava una guerra contra Al Assad abans no comencés la revolta. Llavors, se m’ha acudit que podia anar a veure la Nada, a la galeria. Ella em va presentar els artistes sirians a qui vaig entrevistar per un documental fracassat, com tantes altres coses.  Li haig d’explicar que aquest documental no ha avançat, però que segueixo pensant en Síria. Mereix una explicació, la Nada. Galerista, pianista i doble absolut de la Jodie Foster: són clavades. Tot just acaba d’inaugurar una nova expo: “Syria: my forgotten land”.  D’un fotògraf de nom impronunciable ni per mi, que no sóc cap experta, però que he estudiat àrab. Ho he vist anunciat al facebook i he pensat: no oblidis, tu no oblidis. Era el meu moment de “tornar” a Síria.

Ràpid, que se’m fa tard i Europia, la galeria de la Nada, està a l’altra punta de París, aprop dels Invàlids. He baixat al súper del costat de casa, m’he comprat un paraigües barat –un altre paraïgues perdut, sí- i he creuat la plaça d’Stalingrad (per la batalla) cap al metro, línia 2.  I el metro s’ha aturat 15 minuts a La Chapelle. Merci de patienter. Cagada. Plou i fa calor tropical: doble calor tropical al metro. A més, jo m’he equivocat i vaig sobra-abrigada. El metro engega: sembla que el món torna a girar. Però no, una estació més enllà, una veu enllaunada diu: “Terminus”. Aquest tren no admet passatgers. I així de fàcil, “la veu” ens ha fet fora. Quin poder, “la veu”. Tots fora, au, escopits a l’andana amb els nostres paraigües i les nostres presses.

L’andana s’ha convertit en una acumulació d’ànimes amb pressa i de guiris desorientats. Passa un policia: “Val la pena esperar més, senyor?”. No. No val la pena esperar. Surto a l’exterior: plou. Sóc a Anvers i renuncio a Europia. Però no puc parar de pensar en els 94.000.

http://europia.org/Galerie/

Tornant a peu, el destí m’ha regalat una postal trista: una botiga de nom sirià. Un casament a Palmira, un acte improbablement feliç. Nit d’insomni: provaré amb una mica de Proust. Gràcies, Marcel.

El meu avi no es diu Marcel o fin de fête

Benvolgut Marcel,

El meu avi va néixer dos anys i mig després de la teva mort. 24/04/24: una data bonica, oi? Gairebé màgica. Però no, la combinació de xifres no es tractava de cap bon auguri. El meu avi va néixer en un mal lloc, en un mal moment. El nen Andrés va començar a treballar als set anys en una finca castellana. Guanyava 4 pessetes al mes. Feia, per exemple, de pastor d’ovelles, de cuidador de vaques i porcs, de segador. Després va tallar pilons de llenya aquí, al teu país. A cop de destral. Per això, jo sempre he vist en el meu avi una part molt animal. L’animal Andrés Hernández Castaño no llegia, no explicava històries meravelloses com les teves, no tenia xofer i de vegades –no sempre-  deia paraules molt lletges. Tenia unes mans precioses. Ahir, quan em vaig acomiadar d’ell a l’hospital, ens vam estimar més que mai. I tot plegat va ser molt, molt animal.

Postal d’Houlgate

Benvolgut Marcel,

Per què mai no m’has parlat de les meravelles normandes? Sí, sí, he estat a Normandia. I aquí el teu detallet: d’Houlgate, “la Perle de la Còte Fleurie”, et porto una postal. En reconeixes el paisatge? Aquí, chez LeRossignol, t’aturaves a comprar flors.  Un dia m’hauràs d’explicar les teves aventures normandes. Però les de veritat. Les de la biografia oficial me les sé: t’instal.laves al Grand Hotel de Cauen , visitaves els teus amics “pijos” com tu i admiraves la llum del sol de la matinada. Jo vull la teva història amb l’Agostinelli, el xofer de qui et vas enamorar bojament. Aix, per cert, a Houlgate mateix, en una botiga vora el mar, venien magdalenes i feien servir la teva foto de reclam publicitari. Com ens hem de veure!

Tu i les magdalenes.