Pulsions du temps.

De debó que aquest any ha tingut els habituals 12 mesos? Juraria que no. A mi em sembla que ha estat més curt. O si vols, més llarg. Potser sí: molt més llarg. I molt més breu. En tot cas, estic acabant de decidir que no comptaré més per anys. Miro de trobar-me una fórmula que no m’espanti tant. Hauria de ser una fórmula semblant a mirar el mar: el temps desapareix.

Podria triar, per exemple, el mar d’en Sebastian Riemer. Un mar que m’he trobat a la Galerie Dix9, al carrer Filles du Calvaire. En Sebastian va néixer l’any 82: insuportable joventut. I treballa amb fotos velles: les reconstrueix i les transforma. A Dusseldorf. Jo he mirat el mar d’en Sebastian i el temps ha desaparegut. Un mar que ve de Dusseldorf …

Un any més se m’escapa de les mans sense haver acabat de llegir Proust i sense aprendre a nedar, ni a fer-me la maincura. Un any més d’intenses maletes vermelles amunt i avall, de confusions lingüístiques, d’amistats nòmades, de carrers que són rues, de tallats que són “noisettes”, de tristesa per Alep. L’any que se m’ha mort l’avi que em quedava. L’any del cosmonauta que m’habita, l’any Gallardón.

« Où est le temps, existe-t-il encore?”- diu la Kristeva. Ella em va ensenyar a estimar Proust abans de llegir-lo. M’agrada estimar abans de res. Ploro després. Bon any 2014.

 

http://www.galeriedix9.com/site/?cat=10

Una magdalena

 

Benvolgut Marcel,

Una nota breu. Avui m’he menjat molt a poc a poc una magdalena “tout chocolat” a la cantonada del carrer Racine amb Monsieur Le Prince. M’ha semblat un moment prou literari que havia de quedar aquí ressenyat. La magdalena, és clar, m’ha transportat a la mateixa casa de la felicitat. El “viatge” ha durat fins que el fred m’ha obligat a accelerar el ritme del berenar per poder-me enguantar la mà que sostenia el prodigi de xocolata i farina industrial. 

Després, he seguit cap a una vida més frívola fins arribar a la rue de Rennes. Objectiu: comprar-me quatre draps barats que m’ennadaleixin una mica aquesta silueta de “dona-síndria” . Vestit negre i jaqueta vermella. Noir et rouge.  Ja ho veus, la vida és un riu que ens condueix a anar de botigues tot i la voluntat de llegir, estudiar, escriure novel.les i poemes … 

La foto: “La Rivière”, d’Aristide Maillol, a la sortida de l’École du Louvre. De vegades, em sento com “ella”.

 

 

De vegades, se’m fa tard.

Meeeerda! De vegades, se’m fa tard. Per comprar el pa, per exemple. O per arribar a la “boucherie” abans no tanquin – no, encara no sóc del tot vegetariana. “Fermé”, diuen. També se’m fa tard per recollir l’abric que tinc a cal “tailleur”. Perquè mai no acabo de ser conscientqueaquí, això dels horaris, va diferent. També se’m fa tard per escriure. Per explicar la meva tarda a l’Hotel Drouot i la història de la biblioteca del senyor de Villepin, per exemple. Perquè aquella història, amb les setmanes,es converteix en una altra història que es converteix en una altra història … que esborra “la història”. De tota l’emoció d’aquella tarda només em queden les ganes de tornar a passar els dits per la meva pròpia biblioteca –la meva pròpia memòria-, la que vaig deixar a Barcelona abans d’emprendre aquí la meva nova vida de llibre electrònic. Sense olor, sense paperots perduts entre les pàgines. Ep, però que molt bé perquè aquí a casa aviat no hi cabrem. Sobretot després que això se’ns ompli de paquets de bolquers i de mobiliari del món del bebè, que ja ocupen més que una enciclopèdia sencera. Vaja, que se m’ha fet tard per explicar el que jo volia explicar quan vaig arribar de la subhasta a casa i em vaig retrobar amb el meu llibre electrònic ensopit. Dominique de Villepin és allò que en podríem dir un home cultivat. I ric. Jo diria que representant d’una França en plena fase d’extinció. Aquest home alt, d’esquenes amples i cabell canós era propietari d’una biblioteca de somni. I se l’ha venuda. Es veu que en vol començar una de nova. I nosaltres allà, sense un euro i a primera fila. Les xifres s’enfilaven a un ritme trepidant en aquella sala de la rue Drouot que feia olor de pols i de diners. I el martell del mestre de cerimònies de chez Bergé pronunciava preus astronòmics. I nosaltres, vinga a obrir la boca i a mirar amunt i avall, queno se’ns escapi res. De l’objecte al públic, per identificar el comprador: quina cara fa algú que es compra una exemplar de “Tintin chez le pays des soviets” per 43.000 €??? I així dues hores: “Qui ha comprat?” “Era per telèfon” “Ah” “Fixa’t, paguen en efectiu”, “Hòstia, el J’accuse de Zola”, “Ull! una carta d’amor de Víctor Hugo”, “mira, se l’emporta en una bossa de plàstic!”. I també se m’ha fet tard per explicar que Monsieur de Villepin amb tota la seva aura aristocràtica va quedar absolutament desbancat a Madrid. Superat per Fermín Jiménez, un artista singular que uneix amb línies de rotulador fluorescent els xiclets que troba enganxats a terra. Se m’ha fet tard per explicar que he volgut ser Fermín Jiménez gràcies a “Yo de mayor quiero ser Fermín Jiménez”, una producció teatral de la companyia valenciana “El pont flotant”. D’aquell vespre al teatre em queda la idea que viure hauria de ser més un joc divertit que una batalla tediosa i que aprendre a mirar les coses amb ulls de nen és el que m’ensenyarà el meu fill, que treurà el nas abans que la primavera. Però no m’esperaré a la primavera per anar practicant això de ser una mica més Fermín. Amb el glamour de Villepin de tant en tant, peut être.

Se’m fa tard, benvolgut Marcel, per acabar-te’m abans de Nadal. Per cert, és clar que vaig pensar en tu: Villepin no se t’ha venut.

La foto d’aquí dalt, me l’ha cedida la meva estimada Ana Teruel, que va signar una crònica sobre la venda: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/23/actualidad/1385211572_190874.html

De Villepin és protagonista d’un còmic d’èxit, ara convertit en pel.lícula. La pel.li: laisse tomber. El còmic és molt recomanable: http://www.dargaud.com/quai-dorsay

Sobre Fermín Jiménez i l’obra de El Pont Flotant: http://www.youtube.com/watch?v=a7xG3tyndcs No he trobat el link en castellà, però segur que existeix (per qui no entengui el català del vídeo)