Una noia ha fet volar coloms

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Una iaiona amb mitges vermelles ha fet la volta sencera al monument. Ben a poc a poc.
Una família de turistes s’hi ha fet la foto: davant del lleó que representa el sufragi universal.

Una dona rossa explica al seu amic anglès: “in French, the word “canard” (duck) means also newspaper”. Per explicar la frase: “les canards voleront toujours plus haut que les fusils”.

Una senyora altíssima insisteix a fer-me una foto amb el mòbil: me’n fa tres. Quedo de pena, però les guardo de record. Jo li en faig 4: ve del Senegal a visitar la família.

Un noi arriba en bicicleta. Mira el rellotge i s’acosta a una pancarta que crida a una nova concentració: el 21 de març, tots a République. Em demana foc, no en tinc.

Un senyor molt ben vestit mira fixament una pintada que diu “Je suis Charlie”.

La gran esplanada peatonal de la Place de la République, acabada d’inaugurar al juny de 2013 després de mesos de controvertides obres de reordenació, ja no és un espai buit i sense personalitat, paradís d’skaters.

La gran esplanada de la Place de la République s’ha convertit en destí de peregrinatge, en veritable lloc-símbol. De la Marianne, abans impol-luta, i les al-legories que l’envolten, les seves germanes “Liberté”, “Egalité” i “Fraternité”, pengen llapis i flors en homenatge als assassinats a la redaccio del setmanari “Charlie”. Mai des del 14 de juliol de 1883, aquesta dama severa de bronze no havia estat tan solemnement respectada.

En realitat, République s’ha convertit en un lloc-homenatge a la soledat dels francesos davant de la desfeta dels seus valors identitaris, en una immensa capella laica a l’aire lliure, espai de recolliment per qui es pregunta “com hem arribat fins aquí”. No hi ha respostes. La severa Marianne coronada de llaurer no té respostes.

Flors, grafitis, fotos, dibuixos infantils. Ningú no s’atreveix a esborrar l’empremta dels dies en què milions de parisencs esglaiats van sortir de casa seva per plorar una massacre. França “à bout de souffle”. Un monument sobre monument. Un memorial. Paris és un palimpsest. Jo estic convençuda que ànima aprofitava per plorar penes més antigues, més íntimes.

Un col.lectiu de voluntaris es dedica a vetllar per la continuïtat d’aquest altar a la llibertat d’expressió construït peça a peça pels manifestants que s’hi van anar reunint des del dia de l’atemptat. Bricolatge urbà. Encara és massa d’hora per fer neteja. L’Ajuntament de París busca idees per un potencial futur memorial.

A mi m’agrada recollir-m’hi, també, en moments de soledat. De vegades, també m’agafa per fer volar coloms.