L’espelma i la por

 

 

-Papa, explica’m una altra vegada la història aquella del teu oncle, la de l’espelma.

 

“Ah, uh … Com era? Doncs no recordo molt bé, però anava més o menys així:

A l’època de la guerra, el tio Lluís treballava al restaurant Núria –el de la Rambla … No, no me’l sé, l’any. Doncs això, que si no recordo malament era el Núria, sí. Aquell dia, el tio va cobrar el sobre de la setmanada i va plegar tot cofoi amb la idea de passar un esplèndid dia de festa amb la seva dona, la meva tieta, casada amb el tio en segones núpcies. (No ha fet servir aquesta expressió, el meu pare)

Total, que l’endemà, l’home va adonar-se que havia perdut el sobre. Una setmanada perduda! I amb la seva dona vinga a remenar la casa. Tot potes enlaire i no, que no, que ni rastre del sobre. I allò que feien les dones abans, saps? Una espelma a un sant. No, no em preguntis quin. I van sortir a fer un tomb. I l’espelma allà, a la vora de la finestra. I en aquella època, saps, si sonava la sirena perquè hi havia possibilitat de bombardeigs doncs calia apagar els llums. I ells fora de casa. I l’espelma ben encesa. I res, que un veí “xivato” va denunciar el tio. Que si era dels nacionals, que si els volia tots morts. I el pobre home cap a presó. Ben estovat, he sentit dir tota la vida. I es va acabar la festa. Ah! I si van trobar el sobre, se’l van quedar. Només faltaria. “

-Gràcies, papa. Ahir, en una visita a l’arxiu fotogràfic de Barcelona, vaig recordar de lluny aquesta història i he volgut tornar a sentir-la. Fotos d’en Pérez de Rozas, ves-hi, t’agradarà. És de franc.

El meu pare l’explica com si fos un conte, aquest desgraciat episodi, i jo, que perdo moltes coses, no puc deixar de sentir una infinita tendresa per aquest home que va perdre la setmanada. Al mateix temps, penso en la història de “Zidane”, un pobre home denunciat per un company de feina: estem a la França del segle XXI, la França de fa un mes, en ple estat d’emergència. Durant tres setmanes, “Zidane” va haver de passar cada dia dues vegades per comissaria i quedar-se a casa de 21:30 h a 7:30 h, en arrest domiciliari. Fins que no, es veu que no havia fet res … I se li va aixecar el càstig. Avui, plou fort i un grapat de gent es manifesta a França contra l’estat d’emergència. Per ineficaç i antiproductiu. Veurem.

Explica-ho sempre que puguis

Un rodatge més o menys tonto a Cisjordània. La cosa va anar més o menys així:

“Ajupa’t, que tiren” – va dir ell. “Uix, ja m’han tocat” – vaig dir jo. Crits.

 

D’aquells dies, recordo:

– Les cares dels meus companys sobre el terreny, en Pepe i en Lluis

– La cara d’un senyor palestí que després protagonitzaria “Cinc càmeres trencades”

– Els pantalons que duia posats

– Un viatge en cotxe a l’hospital de Ramallah: “no et miris la cama”, em deia el Lluis.

– El metge palestí que em va rebre a Ramallah: “no porta bata”, va dir el Lluis.

– La família palestina de la malalta amb qui compartia habitació. “Salamtik”, em repetien a cada moment

– Un viatge en ambulància – el meu primer viatge en ambulància- passant per un checkpoint –el meu primer viatge en ambulància passant per un checkpoint- i un canvi d’ambulància per arribar a un hospital de Jerusalem

– La cara de la Sandra Riaboy, molt dolça: “aquí tienen mucha experiencia en este tipo de heridas”

– La Sílvia Pairó, que ara fa la seva pròpia guerra i que va venir a “repatriar-me”, sempre tan diligent. Sílvia: guanya la teva guerra!

– Els fracassos perquè la tele es prengués seriosament el tema

– La implicació de l’advocat de la tele en el cas Palau, element surrealista del relat

– Un dinar amb el Gonzalo Boye, actual editor de Mongolia, que si es va prendre seriosament el tema

– La clínica de Barcelona, les visites i les no-visites. Les galetes de la Serrat. Les bambes de la Jasmín. Les flors de Bach per abans de l’epidural de l’Amaia. La broma del Sergi: aprofita per tenir un fill.

– El llibre que em va regalar en Guàrdia. “T’envio records dels paquis del Raval”.

– Una revista que el Josep em va deixar a recepció: no et vull molestar, em va dir.

– Una mirada trista de ma mare

– L’Esther, que em portava un home parisí de l’aeroport

– L’home parisí

– La Marta: no sé si en aquell moment feia la dieta de les maduixes

Demà, 23 de gener, farà set anys que un guarda-barreres israelià em va deixar marca grossa i lletja en una cama. Jo ja he aconseguit trobar-li la gràcia. Siete vidas tiene el gato. A pocs quilòmetres d’allà, a Gaza, un crim de guerra evident durava massa dies. Operació plom fos, li deien.

“Explica-ho”, em van demanar uns nois palestins que viuen a peu de mur. “Explica-ho sempre que puguis”. I així, a cada oportunitat que tinc, jo ho explico a qui em vulgui escoltar: a les depiladores i als amants, quan tinc la sort de tenir-los.

Aquest any, celebraré aquest meu aniversari de renaixement a París . I potser ho tornaré a explicar en un bar i una copa a la mà. Amb els meus amics d’allà, tota una deliciosa segona existència. I potser fins i tot tindré algun remordiment per ser lliure …