El Mundial

Cher Marcel,

 Avui, el teu país bull de futbol. Escandalitza’t si vols, jo també ho faria. Res més lluny del bon gust. Però mira, avui m’ha agafat per empatitzar amb el rotllo “unga-unga je suis l’Algérie”. I em miro el futbol amb el meu àngel francès. Si guanya Algèria, jo estaré contenta. Encara que sigui a costa d’algunes papereres malmeses. I demà, la Le Pen, tornarà a dir alguna bestiesa. I així és com el teu país s’ha convertit en aquest país.

 http://www.huffingtonpost.fr/2014/06/29/marine-le-pen-fin-double-nationalite-front-national_n_5540938.html

La Joumana es diu en realitat Wejdan

Estimat Marcel,

Ahir vaig passar un dia marcat per les paraules. Te l’explico.

Sortim de casa: en Max té hora al metge i jo l’acompanyo. No, res de greu. Visita rutinària. Me n’hi vaig amb el carret, que la motxilla per bebès em trenca l’esquena. Creuem per Stalingrad. El camí més llarg, sí, però també l’únic lliure d’obstacles per un carret amb bebè, i sorpresa: una filera de cinc lectors ocupa l’esplanada de la plaça. En veu alta: Duras, Éluard, Neruda, Cocteau i Pessoa. Els lectors miren directament als ulls dels passants. Alguns s’aturen. Jo, per exemple. I les lectures m’entren directament per la pell, em graten una miqueta tots els racons i ja ho tenim: llagrimeta. Dic “merci” a la noia rossa que llegia Neruda, giro cua amb el carret i em sento afortunada. Segueixo el meu camí i ja a l’avinguda de Flandre ensopego amb dos poemes encolats a un mur. Parlen, és clar, d’amor i de sol·litud.

I penso: això és viure a París. Un matí de juny amb temps d’octubre i la literatura.

Ens queda la tarda. Sortim de casa per conèixer i entrevistar la Joumana Maarouf: l’autora de les “Lettres de Syrie” publicades a  http://syrie.blog.lemonde.fr i convertides ara en llibre. La meva profe d’àrab, la Nathalie, me la presenta a l’ICI, l’Institut des Cultures d’Islam.

La Nathalie i la Joumana són amigues des que es van conèixer el 2011 a Damasc. Allà, es reunien cada divendres amb d’altres col·legues per explicar-se i discutir els fets de la revolució que començava llavors a Síria. Però les coses es van complicar i després de vuit anys, la Nathalie va haver de posar punt final a la seva estada a Damasc.

La Joumana va tenir una idea: escriuria a la seva amiga per deixar testimoni de la sublevació dels sirians contra Bashar Al Assad. La Nathalie traduiria les cartes per fer-les publicables a França: Occident havia d’entendre tantes coses … Coses petites, diu ella, les que s’amaguen a sota les taules o darere les cantonades. Episodis de la tragèdia qüotidiana. L’intercanvi de mails va durar gairebé 4 anys, fins que la Joumana va decidir sortir del país i convertir-se en una refugiada més. Ho va fer per les seves filles, diu: una d’elles vomitava cada vegada que sentia el soroll d’un avió.

La Joumana es diu en realitat Wejdan i era mestra en un país on està prohibit parlar de política a les escoles. La Wejdan no és una dona qualsevol. Als 80, ja va passar 4 anys i mig a la presó, víctima de la repressió del règim de Hafez Al- Assad. Formava part de l’oposició comunista que el règim ha pràcticament esborrat del mapa. Des del seu exili a Metz, vol continuar escrivint sobre la por i l’esquizofrènia que regnen al seu país. Ella sap molt bé que l’escriptura salva. Bip, bip. La Nathalie, que em tradueix tot el que se m’escapa, rep un sms. El tren de la Wejdan cap a Metz ha estat anul·lat. Vaga a la SNCF, la RENFE francesa. Amb parsimònia siriana ens acabem les begudes, poso en Max al carret i les acompanyo a la Gare du Nord. De camí, de la Goutte d’Or a Barbès, París és una festa: deduïm que Algèria ha guanyat un partit de fútbol. Els desitjo sort per trobar un altre tren.

I penso: això és viure a París. Exili i vaga de trens.

Ara, tinc una entrevista a publicar. S’accepten idees

Au mois de juin. Une nuit.

 

Estic cansada, Marcel. Je suis crevée, mon ami. Ahir vaig anar de concert. El primer concert d’aquesta nova vida. Tu, que valoraves enormement la música, no saps què és el rock.

Bé doncs, ahir el rock em va salvar. Em va salvar de mi mateixa, de les meves veus internes: les que em jutgen, les que em fan massa preguntes, les que em fan viatjar al passat. 

I vaig saber ballar sola com una mussola i suar la samarreta. Vaig tornar a ser molt jove, joveníssima de pell fina. I em vaig fondre en tota aquella multitud que omplia el Zénith: jo i tots érem un. Els hipsters parisins, els guiris busca-concerts, els expats enrotllats i jo. Creu-me: jo estimava aquell públic. Fins i tot vaig fer aquell gest que mai no m’ha convençut, el de seguir el ritme amb una mà aixecada, dit índex enlaire.

I cantar. També vaig cantar ben fort. De vegades, lletres inventades. De vegades només “uhuuuuuu, uh uh uhuuuuu”. De vegades lletres que em sabia: “Someone told me not to cry” o “sometimes I can’t believe it”, “la la laaaaaa”. Un himne darrera l’altre. Jo, que per definició sóc desafinada.

 I aquesta és la història de com tuitejant de matinada, mentre alletava en Max ben entrada la nit, vaig saber que Arcade Fire, un grup que m’encanta, tocava al Zénith de París per segon dia consecutiu. COMPLET, bien sûr! Aquesta es la història miraculosa d’un concert sorpresa. Va ser una entrada comprada a la revenda gràcies al meu àngel francès la que em va obrir la porta a la meva festa particular i privadíssima: ahir ho celebrava tot. 

I no podia estar-me de fer-te’n cinc cèntims. No m’arrufis el nas, és rock amb classe. T’agradaria. 

 

Després, de tornada cap a casa, la pluja que queia al parc de la Villette em semblava meravellosa. Avui, és clar, estic encostipada. Fa un maig ben d’octubre, no trobes?