El maig no existirà a París

Marxo, volo, volem. A l’altra banda de l’oceà. Vull veure la Tour Eiffel de lluny. Fa una miqueta de pena marxar ara que París tot just es desperta d’un hivern massa llarg. La ciutat està preciosa, d’esclat de llum i de galtes vermelles. Finestres obertes, m’estic fent la maleta. Algú toca la trompeta vora el canal de l’Ourq. Quan acabi amb la selecció de sabates veuré si li faig un forat a en Marcel. Tinc por que les calors mexicanes li acabin de cardar la salut. Me n’agafo unes de talons, per si de cas. Guadalajara-Chiapas-Tulum. Orozco i tequila. Palenque. Sorra blanca. No trobo el biquini, crec que a Barcelona ja no en tenia … He comprat un repel.lent de mosquits. I demà m’haig de depilar. Segur que a Mèxic, com a qualsevol racó de món, trobaré una cafeteria o una botiga de roba que es dirà “París”. Prego a la verge de Guadalupe que em salvi de la diarrea. Ibuprofè: imprescindible. Em miro Proust: “Ça te parle, le Mexico?”. Resposta: ” mon imagination, est mon seul organe pour jouir de la beauté …” Buf. Et quedes a casa, xato.

Sant Jordi, l’odeur à papier o “How Proust can change your life”

ImagenImagen

És Sant Jordi i estic santjordiana. Amb ganes de literatura i passeig, vull dir. Per sort, Proust -com París- no s’acaba mai. O sigui que jo me l’agafo i el trec a fer un tomb. Vinga, que avui no és un dia com un altre. Ell hi oposa resistència “gentiment”: estat al.lèrgic, es justifica. Al mateix temps -i tot i que ell no té cap intenció de casar-se-,  no pot evitar certa alegria:  avui s’aprova la llei que permetrà el matrimoni homosexual a França. No, no, avui no és un dia com un altre.

Al bolso “mata-esquenes” també hi porto els apunts de la darrera Kristeva. Frase subratllada: “i si la realitat no fos més que “cette espèce de déchet de l’ expérience”?”. Tràgic i preciós a parts iguals. I una altra: “tota militància implica un ordre i tot ordre anul.la la singularitat”. J’adore. Et encore:  “un voyage imaginaire au paradis”. I m’agrada que la Kristeva i en Proust passin estones junts, dins del meu bolso mata-esquenes. Barrejats amb les meves claus i altres paperots sense importància.

Entre “madeleine” et “madeleine”, Le Louxor

Le Louxor reobre avui.

Expo sobre la història del Louxor. Cinema, discoteca, abandó i recuperació.

Proust se m’ha posat a la pell. I ja passejo París amb aquest home de salut fràgil per companyia. Començo a tolerar els seu estil “impressionista-carregós”  perquè sembla que li estic enganxant el sentit de l’humor. El paio pulveritza refinadament aquesta Belle Époque carregada de punyetes. És gay, o sigui que ho ha passat força malament. A més, és jueu, intel-ligent i artista. Tot un problema. Ah! I asmàtic. Un pal de vida. Per això,  li perdono que sigui una mica repel.lent: “on me lira, le monde entier me lira”. Em demano si a Proust li agradava el cine: avui, me l’emporto al Louxor.

Mira, Marcel, és que ets molt dens i necessito un respir. Aires egipcis, per exemple. Aix, sí: una mica d’Egipte a París! I avui reobren el Louxor per la premsa. Demà, inauguració per a tots els públics. Tu i jo, Marcel: ni avui ni demà. Perquè nosaltres som diferents. Nosaltres voltarem pel X arrondissement , carrer Faubourg Saint Martin avall, fins a l’ajuntament del barri. Allà, hi ha una expo fantàstica que ens explica la història d’aquesta sala que va obrir un any abans de la teva mort. Sí, sí, el temps passa que vola: just fa dos anys jo voltava per la plaça Tahrir! . I sí, ja sé que tu prefereixes Venècia, però avui toca Egipte perquè avui mano jo.

Veus? Octubre de 1921, entre els boulevards La Chapelle i Magenta. No massa lluny de la teva escola de la rue Condorcet, allà on et vas fer millor amic del fill de Bizet, obre portes “Le Louxor”: segur que et sona, surt a tots els diaris.

No et fascina? Aquí tens en un sol edifici, la història d’un barri, la història del cinema, i la història d’una lluita: la de l’associació que va aconseguir rescatar de l’oblit institucional aquest monument emblemàtic abandonat des dels anys 80.

Ja estàs cansat? Prefereixes les catedrals gòtiques? Mira que et tanco al bolso i segueixo jo soleta!

http://www.paris-louxor.fr/louxor-palais-du-cinema/

Segueixo pensant com hauria d’escriure “madalena”. La “magdalena” no em convenç …

Dedico aquest post a totes les persones  a qui dec un mail llarg: la meva estimada Serrat, en Xavi Lasauca, en Rodri, la Marisa, l’Arnau, …

Proust, París, la Kristeva i una servidora

La Kristeva i la seva ampolla d'aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

La Kristeva i la seva ampolla d’aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

Complètement pommée

“Qu’est-ce que vous faites dans la vie?”.  Així comença tot, amb una simple pregunta, relacionar-se passa per aquí: implica riscos.  La clàssica pregunta per començar una conversa, la que trenca el gel, bla bla. I no, no tinc feina: què passa? I això que els meus amics opinen que tinc un currículum d’enamorar. Però no, això no va així.

“Je donne plaisir à mon homme”, se’m va acudir respondre en un principi.  Però mai no em vaig atrevir a pronunciar la frase, no sóc prou malcarada sense dues copes de més.  Així que empasso saliva, respiro profundament i dic amb aires de molta convicció: “estic en transició” o “investigo Paris” o “espero el meu moment”. Això d’expatriar-se per amor és tan romàntic com fotut. Ja se sap, treballar “dignifica” i “identifica” i què cony, fa guanyar dinerons. El pitjor arriba quan els interrogants proliferen: on busques? què busques? que t’agradaria? I voilà que aquí em trobo, en plena recerca de respostes.

Una recerca constant i boja. Perquè Paris, mes amis, és la ciutat de les llums, dels miratges i de la “ditxosa” madalena de Proust. Ell buscava el temps perdut, jo em conformo amb una feineta per anar passant. Les madalenes, me les menjo ben contenta. I entre madalena i madalena, a la recherche de tot, trobo. I trobo de tot menys feina. De moment. Gràcies, Univers. Està bé tenir temps per trobar.

I així, buscant, buscant, en una exposició sobre reflexions en torn el génere (tema molt de moda) m’he topat amb la mestra Kristeva. La gran Kristeva, la que parla de “cette femme” o de “cet homme”, la mateixa que explica que la nostra sexualitat és també la nostra creativitat: “cultivez-la”. Freudià 100%. Els plantejaments m’interessen i vaig de pet al Google. I resulta que la gran Kristeva dóna classes de doctorat sobre com llegir Proust. És un senyal. Entre Proust i jo hi ha alguna cosa, a part del gust per les madalenes.

Les classes de la Kristeva són de morir-se del gust d’escoltar. La darrera: “L’homophobie dans l’affaire Dreyfus”. Jo la tenia davant: ella, ombra d’ulls i  apunts subratllats amb fluorescant. I he viatjat: a la França de “fin-de-siècle”, als salons parisins, al “J’accuse” de Zola, … Proust fa de mirall de la sensibilitat del moment: una mina, el paio. I he vist que la societat que acusava Dreyfus no està molt lluny de la que surt als carrers per manifestar-se contra “le marriage pour tous”. Kristeva és la dona que m’ha apartat del telèfon durant dues hores. Merci, Kristeva. Merci, Proust.

http://www.kristeva.fr

París fa olor de llibre

Rien.

Le Solitaire. Ionesco.

Un infern de perfums.

Les grans ciutats són monstres harmoniosos, una acumulació de salubritat i de luxe. Un miracle en situació de fràgil equilibri: si t’atures un segon, la màquina se’t menja.  Per això  jo no m’aturo, perquè no vull que el monstre em devori. El vull entendre, el vull estimar,  vull ensumar-lo, tocar-lo, parlar-ne l’idioma. París és un monstre fet de meravelles, un infern de perfums. I jo, perduda en les entranyes d’aquesta ciutat que no em tocava, la camino, l’ensumo i m’ensumo. L’aprenc.

I hi trobo les olors. Avui, el meu París, fa olor de llibre. En tinc un munt escampats per casa.  Tots començats, cap acabat. Bourdieu, Proust, Musset, Maupasant, Perec, Cocteau: els tinc segrestats a casa.  Un atac d’ansietat lectora, de trobar pistes que em facin comprendre el monstre.  En llegeixo fragments, en desordre. Em diverteix anar-los a buscar a biblioteques ben diferents: la de Sainte Genevieve, la Malraux, la del Forum Les Halles, la Rilke, la Mazarine … I barrejar-los a la meva taula. I penso que tots els fragments que hi he llegit fan un llibre nou que em parla i em dóna noves pistes per anar a trobar nous fragments que tornaran a fer un nou llibre.  Perquè aquesta ciutat, això sí que ho té: s’ha escrit molt.

.