Els estralls de la tinta. Més enllà de la indignació a la Plaça.

Avui, voldria escriure sobre els Panama Papers. O sobre l’ocupació indignada de la Place de la République, a París, que s’està convertint en una de les places més mogudes d’Europa. Dins dels límits del que la vella Europa pot ser una entitat “moguda”, és clar. “Anirà més enllà, la mobilització?” “Es reuneixen prou elements a França perquè el descontentament prengui força fora de l’estricta classe estudiantil?” “O es tracta d’un rampell de la “jeunese bobo” que fa campana a Science-Po?” – ens preguntem els col.legues “journos” en un grup de WhatsApp. “No podem anticipar esdeveniments, però la cosa creix”, apunta un testimoni “sur place”. I un altre: “Hi ha força estudiants espanyols donant instruccions”. I un tercer: “Somiar és bonic”. Les portades dels diaris segueixen dedicades als “Panama Papers”. Sembla que “l’establishment periodístic” no creu en les protestes jovenívoles. Sembla que ningú ja no creu en les protestes. I vet aquí com els joves hereus d’aquell maig del 68 passen les nits tot tallant i cuinant puerrus i salsitxes entre assemblea i assemblea. Alguns d’ells són els polítics del futur. D’altres, els Panama papers del demà. Alguns polítics, els més a “gauche”, treuen el nas: són els polítics del passat.
Avui, volia escriure sobre Panama papers i indignació general a la Plaça, però tinc molt la sensació que em serà més fàcil escriure sobre Patafísica.
Alfred Jarry es posava cec de tinta xinesa (sí, és català correcte: a mi també em ve al cap la “tinta xina” de tota la vida. De fet, potser Jarry es posava cego de “tinta xina”). També tirava d’absenta. Va escriure Ubú Rei als 15 anys, què vols. Era de Laval, com Henri Rousseau, el pintor conegut com “Le Douanier” . Al pintor li deien “Le Douanier” per pura mofa, perquè l’artista treballava com a funcionari a l’oficina que cobrava els impostos a les mercaderies que entraven al París de finals del XIX. Alfred i Henri es coneixien. S’admiraven i s’ajudaven quan les coses anaven mal dades, que era molt sovint. El pintor va fer un retrat de l’escriptor: l’escriptor el va destruir sense cap documentació. L’amistat i la confiança. Jarry era el que avui anomenaríem un “gilipolles”, però va inventar la Patafísica: la ciència de les solucions imaginàries. I tenia gràcia. L’actitud patafísica queda ben descrita a la frase de Boris Vian al respecte: « Je m’applique volontiers à penser aux choses auxquelles je pense que les autres ne penseront pas ». O sigui que definitivament, deixo els papers de Panama per a aquells que ja hi pensen. Per als tertulians, per exemple. Qui pensa, en canvi, en la Patafísica?
Jarry va morir als 34 anys –els estralls de la tinta- un primer de novembre. La seva darrera voluntat va ser un escuradents. El seu amic Rousseau, en canvi, va arribar als 66 després d’haver superat unes quantes “proves” de l’univers patafísic, precursor de l’absurd. Per exemple: la prova del banquet que un llavors jove i cínic Picasso va organitzar en el seu honor. El futur pintor de l’habitació de nen de Miguel Bosé – sempre m’ha cridat molt l’atenció aquesta dada patafísica- havia descobert i comprat a una matalasseria de la rue des Martyrs un quadre de “Le Douanier Rousseau”. “Oh! Qué maravilla, qué primitivo!” – va pensar en Pablo amb molta vista-. “Y qué chollazo. Me lo llevo! ” Cinc francs. A la boutique d’en Père Soulié, bebedor d’absenta i veí de Montmartre, sempre s’hi trobava alguna ganga. El brocanter adquiria les teles a preus baixíssims a artistes morts de gana amb la idea que els artistes gairebé-morts-de-gana que malvivien al seu barri les recompressin per pintar-hi al damunt. Picasso mai no va pintar al damunt de la tela de Rousseau, que avui penja d’una de les parets del Musée d’Orsay. Menys rotllos. Aquell vespre de 1908, la convocatòria era a les 20h. Hora francesa. A taula, una trentena de convidats: els Stein, Juan Gris, Apollinaire, Max Jacob, Ramon Pichot, Braque, Fernande Olivier i altres muses en pilotes. I poemes i vinga poemetes i cançons. I ampolles, cinquantes ampolles de vi que Picasso havia previst per acompanyar un càtering que mai no va arribar. I un record de la Fernande, la primera “nòvia-en-sèrio” de l’artista espanyol: “Rousseau estava tan content que va suportar estoicament les llàgrimes de cera que queien d’un fanalet col.locat just al damunt del seu cap”. Mai no se sabrà si el sopar en honor de Rousseau va ser una broma pesada, però el pintor dit “Le Douanier” va tocar el violí alegrement i va pronunciar una de les frases més divertides de la història de l’art i del “jo-no-tinc-àvia”: “Tu i jo – va deixar anar Rousseau a Picasso- som els dos grans artistes del moment. Tu en l’estil egipci i jo en el gènere modern”.
En el moment d’aquell banquet, tots els comensals eren els artistes del futur.

He “robat” la foto, que m’he descarregat sense complexes perquè m’ha semblat patafísica. Je suis désolée.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s