El fantàstic viatge de la caixa verda.

Caixa verda, camí verd.

Caixa Verda de repòs al banc verd, és clar.

Caixa verda, de fons, senyor en verd.

Caixa Verda, cortina verda.

Aix Marcel,

T’enyoro. Fa dies que has marxat a la fresca normanda i m’has deixat sola enmig d’aquesta canícula. Espero que almenys tu puguis escriure, jo no he aconseguit posar-m’hi fins ara: i per ben poca cosa.

Però és que et volia tenir al corrent: he comprat una caixa d’estil xinès, això és el que m’ha dit el noi de la botiga. I m’he emocionat. Perquè m’he volgut creure que la caixa venia de la Xina. I ara jo la tenia als meus braços. Vés a saber, si la caixa parlés, m’he dit. I de sobte, m’he sentit ben orgullosa de poder acollir un objecte posseïdor de secrets mil·lenaris. (També he volgut creure que la caixa és beeeeeen antiga). I l’he portejat jo soleta, amb tota la cura del món, per no malbaratar-li la memòria. I les dues, caixa i jo hem arribat bé a casa. El viatge ha estat fantàstic.

Per cert, ahir em vaig menjar una magdalena. Pura mantega.

Dinàmica de l’escàndol

Petita cronologia

28 de novembre de 1930: s’estrena “L’Age d’Or” de Buñuel, al cinema Studio 28 (28, rue Tholozé, París). Després d’alguns aldarulls causats per grups d’extrema dreta, l’11 de desembre del mateix any, la comissió de censura cinematogràfica examina la cinta per segona vegada. Veredicte radical: es prohibeix la projecció de la pel.lícula i totes les còpies queden en mans de les forces de l’ordre.

22 d’octubre de 1988. Un grup integrista catòlic atempta contra el cinema Space Saint Michel, al centre de París. Motiu: la projecció de “La última temptació de Crist2, de Martin Scorsesse.
http://www.ina.fr/video/CAC89012114/explosion-cinema-st-michel-video.html

2013
Principis de juny.
El CRIF, consell representatiu de les institucions jueves a França, acusa el Jeu de Paume de fer apologia del terrorisme. Motiu: l’exposició de la fotògrafa Ahlam Shibli, “Phantom Home”, inaugurada el passat 28 de maig.
14 de juny.
La ministra de cultura francesa cedeix a la pressió i demana al museu unes notes “aclaridores”.

Dues alertes de bomba en cinc dies i amenaces de mort per la directora del museu.

23 de juny.
Marta Gili, directora del Jeu de Paume, declara en una entrevista a Le Figaro que la funció d’un centre d’art és crear debat.

I França va crear el debat.

Dia 26 de juny, a l’École des Beaux Arts de Paris, rue Bonaparte.
Una artista que ve de la Trienal de Lubliana –“une réussite total”, li diuen tots els que la saluden- fa cua al meu darrera. Salutacions, moltes salutacions cordials. Jo somric. Al meu davant, hi tinc un senyor d’una cinquantena d’anys, encara atractiu si no fos per unes ulleres de mida monumental que em fan pensar en el sr Chopra, un gurude l’autoajuda. El senyor de la “cinquantena gairebé atractiva”també saluda l’artista que ve de la trienal: “le jeunepublic vous adore”. I jo al bell mig, com el dijous. L’artista de nom que desconec explica que acaba d’aterrar, però que creu absolutament necessari assistir a la taula rodona apunt de celebrar-se. Jo hi poso cullerada: que sí, que sí, que és del tot sorprenent
Altres artistes, crítics, comissaris i galeristes han pensat el mateix: la cua d’entrada és tota una desfilada de pentinats estrambòtics i ulleres de pasta, de sabates daurades i de samarretes agosarades.
M’hi he creuat, per exemple, la parella de profes de l’EHESS encarregades del seminari d’art contemporani que vaig abandonar perquè no m’agrada prendre apunts asseguda per terra, i menys si porto faldilles. Ben secallones i vestides de negre, les dues feien entrada en escena agafades de la mà, amb les seves respectives escaroles al cap, un somriure d’orella a orella. Més salutacions. I s’obren portes.

I comença el “Débat sur la liberté de création”, un debat organitzat per l’observatori de la llibertat de creació i el Jeu de Paume. I en moments com aquests, em sento feliç de viure en aquesta ciutat. Salutacions cordials.
Em quedo amb algunes perles:
-tUn artista no està obligat a la neutralitat
-tHi ha persones que creuen que destruir una imatge és destruir allò que la representa.
-tCalen elements artístics per carregar-se una obra, no són suficients els arguments étics, religiosos o político-morals.
-tVisitar una exposició és acceptar “la sorpresa” davant la certesa.
-tCal considerar l’espectador com algú amb esperit crític, emancipat.
-tRecordem Adorno: “la culture contre la barbarie” i 2la protestation sans espoir est nécessaire”

Malgrat tot, l’acte és boicotejat per dues senyores que, a base de crits i constants interrupcions a la paraula dels ponents, han evidenciat perquè al món hi ha guerres, ocupants i ocupats.