Bruce Nauman, la Renée i un avió que s’estavella

De l’expo de Pierre Bonnard, cronista de la burgesia feliç que estrenava segle XX sense veure-les venir i collia pomes a la campinya, em quedo amb la no-presència de la Renée Monchaty. M’hauria de quedar més aviat amb les obres del geni Pierre, sí. Aquells colors esplèndids i aquella delicadesa nostàlgica. Però no, a mi se m’ha quedat gravada la tràgica història del suïcidi de la Renée, que va posar fi a la seva vida en assabentar-se del casament del pintor amb la seva model favorita, la Marthe. Serà que la cua de 45 minuts sota la pluja per entrar al Musée d’Orsay em va trasbalsar els sentits.
La Renée i en Pierre eren amants. Després de la seva mort, la Marthe va demanar al pintor de desfer-se de totes les obres que poguessin recordar-li a la Renée. O sigui que a la merda –vaig dir-me jo-, a la merda amb la burgesia feliç. I pobra Renée i que llunàtica la Marthe. O que insegura. I que sàtir el pintor. Ell i les models. Es que tots els homes són iguals. I així. I mira que em va agafar per treure el mòbil per consultar la wiki i veig una alerta: i m’assabento que un avió s’ha estavellat a quatre passes de Barcelonette, un poblet dels Alps on també es va estavellar fa anys un jet-privat amb un violinista a bord. Quines coses. I em quedo glaçada. Perquè l’avió havia sortit de Barcelona. Touchée. Coses absurdes del “són de casa”.
I ja ho tenim: tota la setmana que l’avió em volta a cau d’orella. Perquè sóc tonta i em poso per internet les ràdios catalanes, que les franceses estan de vaga (les públiques). I avió cap aquí i avió cap allà. I la sobreactuació política i les interpretacions periodístiques i les crítiques a la sobreactuació política i a les interpretacions periodístiques. I les preguntes sobre el perquè un paio xalat que no és musulmà ha fet miques un avió. Cacofonia.
Necessito treure’m soroll del cap. El de les meves veuetes i la de la René, el de l’avió i el de la ràdio. Potser necessito la matemàtica reflexió d’en bo d’en Nauman: el “gran” entre els vius. Vibren els vidres de l’edifici Jean Nouvel. Una cacofonia conceptual envaeix la Fundació Cartier. L’amic Nauman, un californià vehement i provocador, no para de jugar amb els nostres nervis. Post-duchampià honest, diuen els crítics, ha omplert de crits el subsol de la fundació: “Help me!, Eat Me!, Feed Me!”, brama en bucle un cantant des de sis videoprojectors desincronitzats. A la primera planta, sona una obra inspirada en les partitures per a nens aprenents de piano que l’hongarès Bela Bartok va compondre entre 1908 i 1910. Bartok hi va tenir en compte la mida de les manetes dels nens. Soroll anul·la soroll. I ja no sento l’avió, ni la ràdio, ni la veueta de la Renée. Per acomiadar-les, m’he assegut al jardí: quatre altaveus escampen una nova música, la que toca l’artista Tierry Allen seguint instruccions de Nauman. Per exemple, no canviïs les mans d’ordre, posa aquest dit aquí, posa aquell dit allà. I el resultat: jo i en Nauman hem viscut junts mig matí. Això no és només una expo.
Dedico aquest post al Senyor Forns, que em va ajudar via twitter a deixar Velázquez per un altre dia. Estava claríssim que jo tenia un dia Nauman.

Una noia ha fet volar coloms

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Una iaiona amb mitges vermelles ha fet la volta sencera al monument. Ben a poc a poc.
Una família de turistes s’hi ha fet la foto: davant del lleó que representa el sufragi universal.

Una dona rossa explica al seu amic anglès: “in French, the word “canard” (duck) means also newspaper”. Per explicar la frase: “les canards voleront toujours plus haut que les fusils”.

Una senyora altíssima insisteix a fer-me una foto amb el mòbil: me’n fa tres. Quedo de pena, però les guardo de record. Jo li en faig 4: ve del Senegal a visitar la família.

Un noi arriba en bicicleta. Mira el rellotge i s’acosta a una pancarta que crida a una nova concentració: el 21 de març, tots a République. Em demana foc, no en tinc.

Un senyor molt ben vestit mira fixament una pintada que diu “Je suis Charlie”.

La gran esplanada peatonal de la Place de la République, acabada d’inaugurar al juny de 2013 després de mesos de controvertides obres de reordenació, ja no és un espai buit i sense personalitat, paradís d’skaters.

La gran esplanada de la Place de la République s’ha convertit en destí de peregrinatge, en veritable lloc-símbol. De la Marianne, abans impol-luta, i les al-legories que l’envolten, les seves germanes “Liberté”, “Egalité” i “Fraternité”, pengen llapis i flors en homenatge als assassinats a la redaccio del setmanari “Charlie”. Mai des del 14 de juliol de 1883, aquesta dama severa de bronze no havia estat tan solemnement respectada.

En realitat, République s’ha convertit en un lloc-homenatge a la soledat dels francesos davant de la desfeta dels seus valors identitaris, en una immensa capella laica a l’aire lliure, espai de recolliment per qui es pregunta “com hem arribat fins aquí”. No hi ha respostes. La severa Marianne coronada de llaurer no té respostes.

Flors, grafitis, fotos, dibuixos infantils. Ningú no s’atreveix a esborrar l’empremta dels dies en què milions de parisencs esglaiats van sortir de casa seva per plorar una massacre. França “à bout de souffle”. Un monument sobre monument. Un memorial. Paris és un palimpsest. Jo estic convençuda que ànima aprofitava per plorar penes més antigues, més íntimes.

Un col.lectiu de voluntaris es dedica a vetllar per la continuïtat d’aquest altar a la llibertat d’expressió construït peça a peça pels manifestants que s’hi van anar reunint des del dia de l’atemptat. Bricolatge urbà. Encara és massa d’hora per fer neteja. L’Ajuntament de París busca idees per un potencial futur memorial.

A mi m’agrada recollir-m’hi, també, en moments de soledat. De vegades, també m’agafa per fer volar coloms.