Transports Amoreux. Un conte parisenc.

La tele de fons. I diu Therèse: “quand on est au fond de la nuit, on ne peut pas empêcher la nuit.” Quanta raó. És Truffaut.
Però Truffaut no ha pogut enganxar-me més que la imatge que m’ha arribat per whatsapp via la meva amiga Ana.
Tota la tarda que hi penso. Veig el Museu d’Art Modern, a quatre passes del Sena i a sis de la Tour Eiffel. Veig els colors de Sonia Delaunay, veig els colors de la tardor. Sento la remor de les veus que són la banda sonora d’un vernissage. Veig sabates de taló, mocasins enllustrats, camises llampants, vermell als llavis, algun barret. Algun paraigues, que ahir plovia. Més remor. Més colors. I formes. Mareig. Avantguarda, poesia. Dossiers de premsa. Un grupet de fumadors al carrer.

Veig un Thomas vestit “en costume”. Segur que elegant. Potser alt i prim, potser amb un llibre a la mà. Sol. Ha arribat al MAM després d’una jornada de feina. Mal pentinat. Res millor que regalar-se un “vernissage” un dilluns al vespre. I això que Sonia Delaunay no li diu gran cosa. I de cop, un tremolor, una vibració. Ha vist algú: un cos, uns cabells, potser una ànima. I no li ha pogut treure els ulls del damunt. S’hi ha acostat, però en Thomas és tímid. Li falten dues copes de més.
El vernissage ha acabat d’hora. En Thomas prefereix caminar una estona abans d’agafar el metro. La cara desconeguda ben enregistrada a la memòria. La nit de París comença a ser freda: li agrada que el vent li talli els llavis. Quan arribi al metro, noves cares vindran a voler-li esborrar el record.
En Thomas no pot dormir. Perquè els ulls desconeguts també el buscaven. I no pot permetre’s deixar passar aquesta oportunitat, aquesta vegada no. L’endemà, es llevarà i posarà un anunci a un diari. Potser al Libération, més d’esquerres, més Delaunay…

“Tirez sur le pianiste” ja ha acabat.

L’Ana ha tret la foto del tuit de @MagLeSauvage, gràcies a elles dues per regalar-me aquesta fantàstica nit de conte!

Quand je pense qu’on va vieillir ensemble …*

De vegades, la idea que hem d’envellir junts, amb nosaltres mateixos i amb els altres, pesa com una llosa … No hi ha cap altra alternativa: hem d’aprendre a estimar-nos. Amb tots el “peròs”. I aplaudir-nos. Com en un teatre.

Benvolgut Marcel,
Perquè no em perdis la pista, et faig una llisteta de les meves darreres escapades al món extra-maternitat:

– Incursió a l’església de Saint Sulpice. Entrant a la dreta: frescos de Delacroix, fets i deixats estar. A la sortida, rue Bonaparte: croissant “infiniment café”, de Pierre Hermé. Indispensable: cruspir-se’l al solet de la plaça, mirant cap a l’edifici on viu la Deneuve. Per aquí, segons Dumas, també hi vivia d’Artagnan.
La barreja: Paris bien vale una misa. Preu: 2,10€

– Passeig amb l’Ana. Volem acostar-nos al Grand Palais. Hem quedat que m’acompanya a Hokusai. Però no arribem: ens hem distret dinant a una terrassa, aprop de Bourse. Canviem de plans i caminem pels jardins del Palais Royal. Aprofitem per passar per Colette, l’univers pijo-hipster de la rue Saint Honoré. A l’Ana li agrada un abric sense preu. Busquem els lavabos, que no trobem (tancats per una presentació de “noséquè”). Fem un pipí al Musée des Arts Décoratifs. Molt chic.

– Ahir vaig descobrir els “Chiens de Navarre”. Volten pels escenaris des de 2005. Vaig tard, d’acord. Però és que encertar-la a la cartellera d’aquesta ciutat m’ha costat mesos i euros d’equivocar-me d’obra. He hagut de conèixer el Carles, actor català a París, per deixar-me guiar. T’agradaria, en Carles. Un dia d’aquests, te’l presento. Els “Chiens de Navarre” recorden alguns –ja vells- moments de glòria de la Fura dels Baus i fan riure com els principis de The Chanclettes. El sediment de l’herència del teatre francès i la intel.ligència d’una bona direcció d’actors eleva la troupe a fenòmen del moment. La fórmula: frescor, provocació i talent.

I aquestes i moltes altres coses** faig per compensar el buit de les hores de massa pensar i la nostàlgia infinita dels amics que em falten. I poquet a poquet, em fonc amb tot aquest garbuix d’asfalt i de gent i de fulles de plataner. I el gaudeixo.

*és el títol més que suggerent de l’obra dels “Chiens de Navarre” actualment en cartellera al –més que fantàstic- Théâtre des Bouffes du Nord, al darrera de la Gare du Nord, un teatre de 1876 recuperat per Peter Brook gairebé cent anys més tard, l’any que jo vaig nèixer.

** he après a fer pesto, he visitat Le BAL, he vist l’Oskar Alegria, que presenta pel.li a París, m’he emprovat ulleres sense acabar-me de decidir …

Hola des del Coworking Space*

M’ho estic currant, Marcel. Fa una setmana que em passejo amunt i avall amb el portàtil. No sé què pesa més, si el meu fill o aquest ferro. Gràcies, sabia que ho valoraries.

He decidit que sóc emprenedora i vinc a instal·lar-me a una taula de l’Anticafe, a quatre passes del centre Georges Pompidou. Sí, sí, ja sé que tu prefereixes treballar des de casa, però jo no em concentro envoltada d’aquella troupe de ninots de drap. Així que deixo en Max a la “crèche”, se’m trenca el cor, m’eixugo una llàgrima, agafo el metro a Stalingrad, canvio de línia a Belleville i baixo a Rambuteau. Em cago en la taca de llet que m’ha passat per alt abans de sortir de casa.

Abans d’entrar per la porta del cafè, m’asseguro de llençar a la paperera de la cantonada el “Direct Matin”, un cutre diari del metro en paper (paper!!!!) que no fa gens per un cau d’emprenedors hipsters, free-lancers, webdesigners, creadors d’start-ups, homes i dones de futur. L’actitud importa. M’ajusto les ulleres de pasta.

Emprendre què? Doncs un projecte, és clar. Disculpa que no sigui més clara, és que no en sé. És un projecte BETA. Work in progress. I m’ha semblat que aquest lloc és allò que en diuen “inspiring”. Pas mal per començar una nova vida de mare emancipada de 9 a 16h. Per 4€ l’hora, em prenc tots els cafès que el cos de les nits sense dormir em reclama i em menjo els pastissos que em dóna la santa gana. També hi ha magdalenes de les teves, amb aquella forma de petxina. Si m’avorrís, el Beaubourg em socorreria amb un Duchamp o qualsevol altra obra incomprensible de les que va parir el primer quart del segle que tu vas veure néixer i jo vaig acomiadar.

Avui, un jove emprenedor tatuat fins a les orelles i pentinat amb un tupè ben ros, m’ha robat la taula, la de la cantonadeta. L’odio, al del tupè ros**. Aquella taula em permetia “espiar” les pantalles de gairebé tota la concurrència: n’hi ha de críptiques, verd fluorescent sobre negre, i en n’hi ha de falsos emprenedors, les del facebook obert. Ara sec just a la dreta de les escales que baixen al soterrani del cafè i al davant d’una pissarra vileda recolzada a un cavallet. Una pissarra en blanc que m’amenaça: “Dispersa!”, em crida, “què recony fas? i el teu projecte??? En blanc? Blanc, blanc, blanc … ” I paro, paro. Aturo aquí el post, que la pissarra té raó.

*això de coworking space no pot deixar de recordar-me a una canço dels Flaming Lips …

Where does outer space end
It’s sort of hard to imagine
Is it real? Is it nothin, nothin?
Cause it’s not so clear anymore to me…

**Sigui dit de passada que aquesta actitud és contrària a la de l’emprenedor, que no odia i practica “hoponopono”, però ja m’aniré polint. Compartir és viure bla bla.