Proust, París, la Kristeva i una servidora

La Kristeva i la seva ampolla d'aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

La Kristeva i la seva ampolla d’aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

Complètement pommée

“Qu’est-ce que vous faites dans la vie?”.  Així comença tot, amb una simple pregunta, relacionar-se passa per aquí: implica riscos.  La clàssica pregunta per començar una conversa, la que trenca el gel, bla bla. I no, no tinc feina: què passa? I això que els meus amics opinen que tinc un currículum d’enamorar. Però no, això no va així.

“Je donne plaisir à mon homme”, se’m va acudir respondre en un principi.  Però mai no em vaig atrevir a pronunciar la frase, no sóc prou malcarada sense dues copes de més.  Així que empasso saliva, respiro profundament i dic amb aires de molta convicció: “estic en transició” o “investigo Paris” o “espero el meu moment”. Això d’expatriar-se per amor és tan romàntic com fotut. Ja se sap, treballar “dignifica” i “identifica” i què cony, fa guanyar dinerons. El pitjor arriba quan els interrogants proliferen: on busques? què busques? que t’agradaria? I voilà que aquí em trobo, en plena recerca de respostes.

Una recerca constant i boja. Perquè Paris, mes amis, és la ciutat de les llums, dels miratges i de la “ditxosa” madalena de Proust. Ell buscava el temps perdut, jo em conformo amb una feineta per anar passant. Les madalenes, me les menjo ben contenta. I entre madalena i madalena, a la recherche de tot, trobo. I trobo de tot menys feina. De moment. Gràcies, Univers. Està bé tenir temps per trobar.

I així, buscant, buscant, en una exposició sobre reflexions en torn el génere (tema molt de moda) m’he topat amb la mestra Kristeva. La gran Kristeva, la que parla de “cette femme” o de “cet homme”, la mateixa que explica que la nostra sexualitat és també la nostra creativitat: “cultivez-la”. Freudià 100%. Els plantejaments m’interessen i vaig de pet al Google. I resulta que la gran Kristeva dóna classes de doctorat sobre com llegir Proust. És un senyal. Entre Proust i jo hi ha alguna cosa, a part del gust per les madalenes.

Les classes de la Kristeva són de morir-se del gust d’escoltar. La darrera: “L’homophobie dans l’affaire Dreyfus”. Jo la tenia davant: ella, ombra d’ulls i  apunts subratllats amb fluorescant. I he viatjat: a la França de “fin-de-siècle”, als salons parisins, al “J’accuse” de Zola, … Proust fa de mirall de la sensibilitat del moment: una mina, el paio. I he vist que la societat que acusava Dreyfus no està molt lluny de la que surt als carrers per manifestar-se contra “le marriage pour tous”. Kristeva és la dona que m’ha apartat del telèfon durant dues hores. Merci, Kristeva. Merci, Proust.

http://www.kristeva.fr

Verlaine-Rimbaud. Psicodrama etílic per Sant Valentí.

Imagen

És Sant Valentí, el dia més tonto de l’any. Aquí, a París, sembla que se celebra. Benvinguts al meravellós món de la parella. És la invasió dels cors! Jo dedico el post del dia a Verlaine, lleig com un pecat, enganxat a l’absenta (la fée verte) i tremendament torturat pels seus amors amb el jove Rimbaud, que el va seduir amb una simple carta. Junts, van escriure el Sonet del Forat del Cul. Digues, tu podries deixar-te seduir per una carta? Jo, certainement, oui. Però no per Sant Valentí, això sí que no!

Le Sonnet du Trou du Cul

Obscur et froncé comme un oeillet violet
Il respire, humblement tapi parmi la mousse
Humide encor d’amour qui suit la pente douce
Des fesses blanches jusqu’au bord de son ourlet.

Des filaments pareils à des larmes de lait
Ont pleuré, sous l’autan cruel qui les repousse,
À travers de petits caillots de marne rousse,
Pour s’en aller où la pente les appelait.

Ma bouche s’accoupla souvent à sa ventouse ;
Mon âme, du coït matériel jalouse,
En fit son larmier fauve et son nid de sanglots.

C’est l’olive pâmée, et la flûte caline ;
C’est le tube où descend la céleste praline :
Chanaan féminin dans les moiteurs éclos !

Paul Verlaine

Hi ha una expo meravellosa sobre Verlaine al Musée des lettres et Manuscrits. www.museedeslettres.fr

Imagen