Una noia ha fet volar coloms

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Una iaiona amb mitges vermelles ha fet la volta sencera al monument. Ben a poc a poc.
Una família de turistes s’hi ha fet la foto: davant del lleó que representa el sufragi universal.

Una dona rossa explica al seu amic anglès: “in French, the word “canard” (duck) means also newspaper”. Per explicar la frase: “les canards voleront toujours plus haut que les fusils”.

Una senyora altíssima insisteix a fer-me una foto amb el mòbil: me’n fa tres. Quedo de pena, però les guardo de record. Jo li en faig 4: ve del Senegal a visitar la família.

Un noi arriba en bicicleta. Mira el rellotge i s’acosta a una pancarta que crida a una nova concentració: el 21 de març, tots a République. Em demana foc, no en tinc.

Un senyor molt ben vestit mira fixament una pintada que diu “Je suis Charlie”.

La gran esplanada peatonal de la Place de la République, acabada d’inaugurar al juny de 2013 després de mesos de controvertides obres de reordenació, ja no és un espai buit i sense personalitat, paradís d’skaters.

La gran esplanada de la Place de la République s’ha convertit en destí de peregrinatge, en veritable lloc-símbol. De la Marianne, abans impol-luta, i les al-legories que l’envolten, les seves germanes “Liberté”, “Egalité” i “Fraternité”, pengen llapis i flors en homenatge als assassinats a la redaccio del setmanari “Charlie”. Mai des del 14 de juliol de 1883, aquesta dama severa de bronze no havia estat tan solemnement respectada.

En realitat, République s’ha convertit en un lloc-homenatge a la soledat dels francesos davant de la desfeta dels seus valors identitaris, en una immensa capella laica a l’aire lliure, espai de recolliment per qui es pregunta “com hem arribat fins aquí”. No hi ha respostes. La severa Marianne coronada de llaurer no té respostes.

Flors, grafitis, fotos, dibuixos infantils. Ningú no s’atreveix a esborrar l’empremta dels dies en què milions de parisencs esglaiats van sortir de casa seva per plorar una massacre. França “à bout de souffle”. Un monument sobre monument. Un memorial. Paris és un palimpsest. Jo estic convençuda que ànima aprofitava per plorar penes més antigues, més íntimes.

Un col.lectiu de voluntaris es dedica a vetllar per la continuïtat d’aquest altar a la llibertat d’expressió construït peça a peça pels manifestants que s’hi van anar reunint des del dia de l’atemptat. Bricolatge urbà. Encara és massa d’hora per fer neteja. L’Ajuntament de París busca idees per un potencial futur memorial.

A mi m’agrada recollir-m’hi, també, en moments de soledat. De vegades, també m’agafa per fer volar coloms.

Au mois de juin. Une nuit.

Imatge

 

Estic cansada, Marcel. Je suis crevée, mon ami. Ahir vaig anar de concert. El primer concert d’aquesta nova vida. Tu, que valoraves enormement la música, no saps què és el rock.

Bé doncs, ahir el rock em va salvar. Em va salvar de mi mateixa, de les meves veus internes: les que em jutgen, les que em fan massa preguntes, les que em fan viatjar al passat. 

I vaig saber ballar sola com una mussola i suar la samarreta. Vaig tornar a ser molt jove, joveníssima de pell fina. I em vaig fondre en tota aquella multitud que omplia el Zénith: jo i tots érem un. Els hipsters parisins, els guiris busca-concerts, els expats enrotllats i jo. Creu-me: jo estimava aquell públic. Fins i tot vaig fer aquell gest que mai no m’ha convençut, el de seguir el ritme amb una mà aixecada, dit índex enlaire.

I cantar. També vaig cantar ben fort. De vegades, lletres inventades. De vegades només “uhuuuuuu, uh uh uhuuuuu”. De vegades lletres que em sabia: “Someone told me not to cry” o “sometimes I can’t believe it”, “la la laaaaaa”. Un himne darrera l’altre. Jo, que per definició sóc desafinada.

 I aquesta és la història de com tuitejant de matinada, mentre alletava en Max ben entrada la nit, vaig saber que Arcade Fire, un grup que m’encanta, tocava al Zénith de París per segon dia consecutiu. COMPLET, bien sûr! Aquesta es la història miraculosa d’un concert sorpresa. Va ser una entrada comprada a la revenda gràcies al meu àngel francès la que em va obrir la porta a la meva festa particular i privadíssima: ahir ho celebrava tot. 

I no podia estar-me de fer-te’n cinc cèntims. No m’arrufis el nas, és rock amb classe. T’agradaria. 

 

Després, de tornada cap a casa, la pluja que queia al parc de la Villette em semblava meravellosa. Avui, és clar, estic encostipada. Fa un maig ben d’octubre, no trobes?

“Arrêtons le massacre!”

ManifBenvolgut Marcel,

Hem de parlar: tu i jo no avancem. Ja fa un parell de dies que em funciones de meravella per les migdiades. Obro llibre, passo dues línies, tanco ulls. M’he quedat clavada en una descripció i em peses com una llosa. Potser necessitem una pausa … Aquesta setmana 36, el cosmonauta em desconcentra amb assajos de piruetes virulentes- deuen ser el projecte de llei Gallardón i la manifestació “pour tous”, que el revolten -i jo que l’entenc.

A més, una nova qüestió ha vingut a ocupar-me “la tête”. I és que això del pilates pre-natal -un regal de nadal del meu àngel francès-  m’està perturbant. Aquests compatriotes teus m’han traspassat una preocupació boja per un element que a mi em sona a port grec: “le périné”. I així, entre cops de peu i teories sobre un secret molt ben guardat –una porta sagrada- és com no trobo la manera de gaudir les teves “magdalenes”.

Qui estigui lliure de maltractar-se “le périné”, que llenci la primera pedra. Si no exercites còccix amunt- còccix avall, ets una inconscient i et fas pipí al damunt per sempre més, diu l’escola francesa del bon parir. “Arrêtons le massacre!”, diuen els llibres especialitzats. I no parlen de l’ocupació de Palestina ni de les bombes d’Al Assad, no, no. Parlen de “le périné”, el gran maltractat de la història. I la seguretat social et paga la reducació de “le périné” després del part, mira si és important aquest port grec. “Boja de la vida, reacciona ara que ets a temps!” –sembla que sento veus: respira i educa “le périné”. A l’expiració, sobretot a l’expiració. Fes com si absorbissis un espagueti per la vagina, ens deixa anar la profe de pilates com perquè ho entenguem millor. I jo, pobreta catalana que mai no ha rebut una educació sexual “comme il faut”, no en sé, d’aquests jocs malabars. I no m’atreveixo a admetre que mai no he absorbit un espagueti … amb la vagina, la qual cosa em fa perdre mitja classe fent veure que entenc perfectament les indicacions que les meves companyes de classe semblen seguir al peu de la lletra. Jo faig “playback” de périné. I el que de debó voldria és que la “sécurité sociale” em pagués el podòleg, que tinc els peus ben fets calderilla de resistir-me a abandonar del tot els talons “malgré tout” i patejar-me la mani de tres hores de dissabte, aquella de “París et Madrid, même combat”. Santa Inocència.

http://www.degasquet.com/?q=page/publications-du-dr-de-gasquet

“Paris est un rêve érotique” (amb permís de l’autor)

Imagen

 

Viure a París també és anar de llibreries. Si pot ser de segona mà, que fa més d’aquí. Per refugiar-se del fred, per exemple, o per fer temps entre cita i cita. Per descansar del twitter i llegir, en paper, més de 140 caracters seguits. Per reconèixer la portada del darrer Goncourt. Per col.leccionar frases boniques en obrir una novel.la a l’atzar. Fins i tot per comprar llibres.  Per pixar no, no sempre funciona.

 Vinc o venim -cosmonauta et moi même- de passar-nos dues hores a la Gilbert Joseph del Boulevard Saint Michel. Enorme i cèntric temple del negre sobre blanc. A fora, plovia a bots i barrals. Gràcies per existir, Gilbert Joseph!

Festival de la pàgina impresa. Tu també hi eres, Marcel: del dret i del revés. Que sí, que sí, que segueixes mantenint-te en els “prestatges”, per descomptat. En forma de les teves obres, però també d’assaigs que parlen de tu. Avui, m’han interessat els teus amors amb Reynaldo Hahn: tu ne m’en avais jamais parlé! Ja em disculparàs, però he tafanejat la vostra correspondència. Désolée, mon ami, deu ser l’efecte Hollande, que em torna cotilla i desperta l’ànima paper-couché que hi ha en mi. Tu i Reynaldo, el compositor, de teatre en teatre. Tu i Reynaldo, dos joves molt refinats de saló en saló, distracció de les dames de “charme”. Tu i Reynaldo convidats a l’òpera, tu i Reyanaldo, Reynaldo i tu. Dos anys d’amor de Belle Époque. Seràs cretí, d’avorrir-me amb les teves històries de catedrals i amagar-me sucosos episodis com el d’aquesta passió? Al cap i a la fi, amb en Reynaldo, vau ser amics fins al final … Però sóc dispersa. I de seguida, he passat de tu a Balzac, a un “Traité de l’Élégance”. I de Balzac a una jove promesa que ha publicat un llibre de títol suggerent a qui li he robat una frase: “Ce qui manque à Paris, c’est la mer”.

La pluja i tal sopa de lletres m’han deixat mig estabornida. Al metro, he revisat algunes notes:

“Qüestions de “gènere” que em despisten:

– Que “le bonheur” –la felicitat- sigui un nom masculí.

– Que “la doleur” – el dolor- sigui femení.

Com “une minute”, ben femení. Que “le lait” sigui masculí em fa ballar el cap. Aquestes i moltes altres coses fan que no em senti com a casa, avui.”

La virilitat: toute une histoire.

Imatge

Benvolgut Marcel,

Acabo de tancar la pàgina de meteocat: sol a Barcelona. Temperatura mitja: 18 graus. O sigui, que em preparo la maleta vermella amb roba més aviat lleugera: quel bonheur!. Tot i així, easyjet no et dóna espai, xato,  i un altre cop he oblidat descarregar-te a l’e-book. O sigui, que et quedes de guardià de les orquídies. Espero que no et molesti regar-les diumenge al matí. Hi ha formatge i suc de taronja a la nevera. No et mengis el meu ibèric, que el guardo per quan a mi em dóna la gana.

Res més. Vaig a dormir amb la imatge de quan la virilitat es mesurava per la circumferència del tou de la cama. Tu te’n devies salvar pels pèls, d’aquesta moda. Ja veus, avui m’he protegit de la pluja al Musée des Arts Décoratifs. He entrat en un món de por: “La mécanique des dessous”, una expo “pas mal” que m’ha fet retenir aquesta absurditat.

Lo dicho: cuida’t i cuida’m les orquídies. I sí, li he donat festa a la minyona.

Tou de la cama: sí, és “pantorrilla”.

París-Palmira: correspondències.

Imagen

Avui, París ha estat una merda. Grossa. Hi ha dies per tot.  A les 11h del matí ja era de nit.  La fi del món. Ha plogut a bots i barrals: du jamais vu. El diluvi universal. De camí cap a la classe diària de francès, m’he creuat amb quatre paraigües robats pel vent. Algunes noies corrien talons ajudeu-me com salvades d’un naufragi, rimmel avall. Dues hores més tard, en sortir de l’escola, encara duia els texans xops.  He tingut un migdia absurd i un inici de tarda penós. Per dinar, m’he comprat una llauna de tonyina al Franprix. A més, és dilluns: museus tancats. Menys el Beaubourg, que avui no em venia de gust.

I m’he enganxat al tuiter. He llegit que ja van 94.000 morts a Síria i que el Regne Unit ja planejava una guerra contra Al Assad abans no comencés la revolta. Llavors, se m’ha acudit que podia anar a veure la Nada, a la galeria. Ella em va presentar els artistes sirians a qui vaig entrevistar per un documental fracassat, com tantes altres coses.  Li haig d’explicar que aquest documental no ha avançat, però que segueixo pensant en Síria. Mereix una explicació, la Nada. Galerista, pianista i doble absolut de la Jodie Foster: són clavades. Tot just acaba d’inaugurar una nova expo: “Syria: my forgotten land”.  D’un fotògraf de nom impronunciable ni per mi, que no sóc cap experta, però que he estudiat àrab. Ho he vist anunciat al facebook i he pensat: no oblidis, tu no oblidis. Era el meu moment de “tornar” a Síria.

Ràpid, que se’m fa tard i Europia, la galeria de la Nada, està a l’altra punta de París, aprop dels Invàlids. He baixat al súper del costat de casa, m’he comprat un paraigües barat –un altre paraïgues perdut, sí- i he creuat la plaça d’Stalingrad (per la batalla) cap al metro, línia 2.  I el metro s’ha aturat 15 minuts a La Chapelle. Merci de patienter. Cagada. Plou i fa calor tropical: doble calor tropical al metro. A més, jo m’he equivocat i vaig sobra-abrigada. El metro engega: sembla que el món torna a girar. Però no, una estació més enllà, una veu enllaunada diu: “Terminus”. Aquest tren no admet passatgers. I així de fàcil, “la veu” ens ha fet fora. Quin poder, “la veu”. Tots fora, au, escopits a l’andana amb els nostres paraigües i les nostres presses.

L’andana s’ha convertit en una acumulació d’ànimes amb pressa i de guiris desorientats. Passa un policia: “Val la pena esperar més, senyor?”. No. No val la pena esperar. Surto a l’exterior: plou. Sóc a Anvers i renuncio a Europia. Però no puc parar de pensar en els 94.000.

http://europia.org/Galerie/

Tornant a peu, el destí m’ha regalat una postal trista: una botiga de nom sirià. Un casament a Palmira, un acte improbablement feliç. Nit d’insomni: provaré amb una mica de Proust. Gràcies, Marcel.

Imagen

Postal d’Houlgate

Houlgate

Benvolgut Marcel,

Per què mai no m’has parlat de les meravelles normandes? Sí, sí, he estat a Normandia. I aquí el teu detallet: d’Houlgate, “la Perle de la Còte Fleurie”, et porto una postal. En reconeixes el paisatge? Aquí, chez LeRossignol, t’aturaves a comprar flors.  Un dia m’hauràs d’explicar les teves aventures normandes. Però les de veritat. Les de la biografia oficial me les sé: t’instal.laves al Grand Hotel de Cauen , visitaves els teus amics “pijos” com tu i admiraves la llum del sol de la matinada. Jo vull la teva història amb l’Agostinelli, el xofer de qui et vas enamorar bojament. Aix, per cert, a Houlgate mateix, en una botiga vora el mar, venien magdalenes i feien servir la teva foto de reclam publicitari. Com ens hem de veure!

Tu i les magdalenes.

Tu i les magdalenes.

Sant Jordi, l’odeur à papier o “How Proust can change your life”

ImagenImagen

És Sant Jordi i estic santjordiana. Amb ganes de literatura i passeig, vull dir. Per sort, Proust -com París- no s’acaba mai. O sigui que jo me l’agafo i el trec a fer un tomb. Vinga, que avui no és un dia com un altre. Ell hi oposa resistència “gentiment”: estat al.lèrgic, es justifica. Al mateix temps -i tot i que ell no té cap intenció de casar-se-,  no pot evitar certa alegria:  avui s’aprova la llei que permetrà el matrimoni homosexual a França. No, no, avui no és un dia com un altre.

Al bolso “mata-esquenes” també hi porto els apunts de la darrera Kristeva. Frase subratllada: “i si la realitat no fos més que “cette espèce de déchet de l’ expérience”?”. Tràgic i preciós a parts iguals. I una altra: “tota militància implica un ordre i tot ordre anul.la la singularitat”. J’adore. Et encore:  “un voyage imaginaire au paradis”. I m’agrada que la Kristeva i en Proust passin estones junts, dins del meu bolso mata-esquenes. Barrejats amb les meves claus i altres paperots sense importància.