Bruce Nauman, la Renée i un avió que s’estavella

Fundació Cartier

De l’expo de Pierre Bonnard, cronista de la burgesia feliç que estrenava segle XX sense veure-les venir i collia pomes a la campinya, em quedo amb la no-presència de la Renée Monchaty. M’hauria de quedar més aviat amb les obres del geni Pierre, sí. Aquells colors esplèndids i aquella delicadesa nostàlgica. Però no, a mi se m’ha quedat gravada la tràgica història del suïcidi de la Renée, que va posar fi a la seva vida en assabentar-se del casament del pintor amb la seva model favorita, la Marthe. Serà que la cua de 45 minuts sota la pluja per entrar al Musée d’Orsay em va trasbalsar els sentits.
La Renée i en Pierre eren amants. Després de la seva mort, la Marthe va demanar al pintor de desfer-se de totes les obres que poguessin recordar-li a la Renée. O sigui que a la merda –vaig dir-me jo-, a la merda amb la burgesia feliç. I pobra Renée i que llunàtica la Marthe. O que insegura. I que sàtir el pintor. Ell i les models. Es que tots els homes són iguals. I així. I mira que em va agafar per treure el mòbil per consultar la wiki i veig una alerta: i m’assabento que un avió s’ha estavellat a quatre passes de Barcelonette, un poblet dels Alps on també es va estavellar fa anys un jet-privat amb un violinista a bord. Quines coses. I em quedo glaçada. Perquè l’avió havia sortit de Barcelona. Touchée. Coses absurdes del “són de casa”.
I ja ho tenim: tota la setmana que l’avió em volta a cau d’orella. Perquè sóc tonta i em poso per internet les ràdios catalanes, que les franceses estan de vaga (les públiques). I avió cap aquí i avió cap allà. I la sobreactuació política i les interpretacions periodístiques i les crítiques a la sobreactuació política i a les interpretacions periodístiques. I les preguntes sobre el perquè un paio xalat que no és musulmà ha fet miques un avió. Cacofonia.
Necessito treure’m soroll del cap. El de les meves veuetes i la de la René, el de l’avió i el de la ràdio. Potser necessito la matemàtica reflexió d’en bo d’en Nauman: el “gran” entre els vius. Vibren els vidres de l’edifici Jean Nouvel. Una cacofonia conceptual envaeix la Fundació Cartier. L’amic Nauman, un californià vehement i provocador, no para de jugar amb els nostres nervis. Post-duchampià honest, diuen els crítics, ha omplert de crits el subsol de la fundació: “Help me!, Eat Me!, Feed Me!”, brama en bucle un cantant des de sis videoprojectors desincronitzats. A la primera planta, sona una obra inspirada en les partitures per a nens aprenents de piano que l’hongarès Bela Bartok va compondre entre 1908 i 1910. Bartok hi va tenir en compte la mida de les manetes dels nens. Soroll anul·la soroll. I ja no sento l’avió, ni la ràdio, ni la veueta de la Renée. Per acomiadar-les, m’he assegut al jardí: quatre altaveus escampen una nova música, la que toca l’artista Tierry Allen seguint instruccions de Nauman. Per exemple, no canviïs les mans d’ordre, posa aquest dit aquí, posa aquell dit allà. I el resultat: jo i en Nauman hem viscut junts mig matí. Això no és només una expo.
Dedico aquest post al Senyor Forns, que em va ajudar via twitter a deixar Velázquez per un altre dia. Estava claríssim que jo tenia un dia Nauman.

Una noia ha fet volar coloms

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Una iaiona amb mitges vermelles ha fet la volta sencera al monument. Ben a poc a poc.
Una família de turistes s’hi ha fet la foto: davant del lleó que representa el sufragi universal.

Una dona rossa explica al seu amic anglès: “in French, the word “canard” (duck) means also newspaper”. Per explicar la frase: “les canards voleront toujours plus haut que les fusils”.

Una senyora altíssima insisteix a fer-me una foto amb el mòbil: me’n fa tres. Quedo de pena, però les guardo de record. Jo li en faig 4: ve del Senegal a visitar la família.

Un noi arriba en bicicleta. Mira el rellotge i s’acosta a una pancarta que crida a una nova concentració: el 21 de març, tots a République. Em demana foc, no en tinc.

Un senyor molt ben vestit mira fixament una pintada que diu “Je suis Charlie”.

La gran esplanada peatonal de la Place de la République, acabada d’inaugurar al juny de 2013 després de mesos de controvertides obres de reordenació, ja no és un espai buit i sense personalitat, paradís d’skaters.

La gran esplanada de la Place de la République s’ha convertit en destí de peregrinatge, en veritable lloc-símbol. De la Marianne, abans impol-luta, i les al-legories que l’envolten, les seves germanes “Liberté”, “Egalité” i “Fraternité”, pengen llapis i flors en homenatge als assassinats a la redaccio del setmanari “Charlie”. Mai des del 14 de juliol de 1883, aquesta dama severa de bronze no havia estat tan solemnement respectada.

En realitat, République s’ha convertit en un lloc-homenatge a la soledat dels francesos davant de la desfeta dels seus valors identitaris, en una immensa capella laica a l’aire lliure, espai de recolliment per qui es pregunta “com hem arribat fins aquí”. No hi ha respostes. La severa Marianne coronada de llaurer no té respostes.

Flors, grafitis, fotos, dibuixos infantils. Ningú no s’atreveix a esborrar l’empremta dels dies en què milions de parisencs esglaiats van sortir de casa seva per plorar una massacre. França “à bout de souffle”. Un monument sobre monument. Un memorial. Paris és un palimpsest. Jo estic convençuda que ànima aprofitava per plorar penes més antigues, més íntimes.

Un col.lectiu de voluntaris es dedica a vetllar per la continuïtat d’aquest altar a la llibertat d’expressió construït peça a peça pels manifestants que s’hi van anar reunint des del dia de l’atemptat. Bricolatge urbà. Encara és massa d’hora per fer neteja. L’Ajuntament de París busca idees per un potencial futur memorial.

A mi m’agrada recollir-m’hi, també, en moments de soledat. De vegades, també m’agafa per fer volar coloms.

Je suis Cristina

Siria

Hola! Je suis Cristina. Mare d’un nen de 10 mesos i periodista a l’atur boja per trobar una feina. Visc a París. Aquest mes de gener però, el passo de vacancetes a casa els pares, a una “banlieu” de Barcelona: Sant Andreu de la Barca. Aquí, en aquesta “perla” del Baix Llobregat, ja fa anys que s’hi havia produit alguna detenció a la recerca de cèl.lules islamistes. Va sortir per la tele, que es diu. Corrien els temps de l’11-M. Que jo sàpiga, mai no hi ha hagut tiroteig amb kalaixnikov. París és París. De moment, els joves tampoc no cremen cotxes. Això sí, una veïna de ma mare diu que ella mai no llogaria el seu pis a un “moro”. A la mateixa senyora, li fa gràcia que hi hagi negres que parlin català. “Què mono”, diu, parla català.

I de cop: Charlie Hebdo. Uns tarats maten a pràcticament tota la redacció d’un setmanari satíric . El gris de París es tenyeix de sang i jo vull teletransportar-me a la Place de la Republique. Em sé de memòria totes les parades de metro que haig de passar per arribar-hi des de casa. Per primera vegada, experimento el “sentir-me una mica d’allà”. Potser perquè el meu fill ha nascut allà. Potser perquè he rebut un mail d’alerta de seguretat del director de la llar d’infants. Potser perquè una és d’allà on neix, però també una mica d’allà on pareix.

Com a periodista, m’he perdut un dels episodis més interessants de l’actualitat francesa en anys. A més, he hagut de rebutjar un parell de sucul.lentes ofertes de feina. Adrenalina pura.

Com a estudiant d’incontables cursos i seminaris sobre el món àrab contemporani, m’he perdut un dels episodis més interessants a França en anys.

M’he perdut els debats en calent, els carrers deserts i les concentracions massives, les primeres reaccions i les més reposades.

Com a mare, he gaudit del sol de Barcelona i d’aquesta “banlieu” , dels passejos avorrits amb cotxet de bebé i de la companyia dels amics. La senyora de la cafeteria del mercat m’ha convidat a un xurro. He seguit el soroll de tertúlies de carn de gallina de vergonya.

He perdut, això sí, unes quantes hores nocturnes submergida a les xarxes socials: #JesuisCharlie, sí, jo també vaig penjar-me la foto al mur de FB. He picotejat frases d’aquí i d’allà, idees, imatges. He llegit articles més o menys intel.ligents. De dretes i d’esquerres. De sociòlegs i politòlegs. He reflexionat sobre la llibertat d’expressió, sobre l’islam, sobre el Daesh, sobre el discurs de poder de l’Estat francès i les seves forces de l’ordre. Sobre els valors republicans.

I tinc molt la impressió que això només és el començament d’un món pitjor. Amb l’esperança d’equivocar-me. Pesco paraules al vol: “compatriotes”, “unitat”, “poble”, “defensarem” … De cop, ja no vull ser Charlie. Ja no vull cridar cap consigna.

Bona nit.

Art en zona de seguretat o París als peus de Jeff Koons.

Koons

El cel de París era avui una llosa grisa i freda. Ha arribat definitivament la temporada del tapa-orelles de llana i el beure calent. Per arreglar dies miserables com aquest, l’univers ha posat sobre la terra personatges com Jeff Koons, l’artista contemporani viu més cèlebre i més car del món mundial.

S’alça el teló. Un simpàtic conill inflable al damunt d’un joc de miralls obre la retrospectiva del moment. El mega-show Koons és una barreja entre una exposició de figuretes del pessebre i una paradeta de la tómbola del meu poble, les dues (per no dir ambdues, que no em surt) fetes enormes i solemnes. “Però mira, és divertit, això sí que ho té” – li diu un senyor de cabells blancs a la senyora que l’acompanya. I sí, això sí que ho té: el Centre Georges Pompidou és un festival. I un desfici de selfies: la senyora de l’abric taronja que es reflecteix en el monumental gos salsitxa, el noi dels cabells llargs i el Michael Jackson de porcellana, la parella d’argentins i un cor gegant. Totes les obres de Jeff Koons es poden fotografiar i això és un punt més a favor de la seva intel·ligència de businessman de “l’art per a tots”: les seves obres són “accessibles” pels multimilionaris que les compren i pel visitant que gairebé se les pot endur a casa a dins del mòbil. Només una sala s’escapa d’aquesta espècie de parc d’atraccions per oblidar el mal temps: Koons es va casar efímerament amb Ilona Staller, la Cicciolina, eurodiputada italiana i estrella del porno (films pour adultes, diu la llegenda del Pompidou) que li va donar suport –econòmic i sexual, és clar- per produir una sèrie sobre sexe molt explícit en gran format. L’autèntica obra d’art aquí és la reacció del públic. I amb això juga Koons. Aquí, la senyora de l’abric taronja es tapa els ulls. Aquí és on aquesta mena d’hereu amb corbata de Warhol hauria pogut ser transgressor, fer mal, esglaiar les iaies i els joves de l’UMP. Però no: entre d’altres coses perquè abans d’entrar a la sala un rètol ben “comme il faut” ens adverteix que el contingut podria ofendre’ns. A més, l’entrada a aquesta part de l’exposició queda prohibida als menors de 18 anys. Koons fuig de l’excessiva provocació. Només la punteta. L’artista no vol disgustar massa el seu públic. Pas trop loin, surtout pas!

La resta: joguines fetes escultures, escultures fetes joguines. Fantàstica presència de forma i de colors, obvietats construides amb desmesura i escrupulosa mà: la dels 100 artesans que treballen al taller de Koons, una mega-empresa per un mega-show. El show del gos salsitxa-globus pel qual un comprador anònim va pagar 26 milions de dòlars.
I així és com aquest ex broker ha posat color a aquest dijous gris de “gairebé-neu” . Gràcies, Jeff.

“C’est pour avoir perdu son mordant que l’art et si bien reçu. Inertie de l’empathie. Art en zone de securité: il peut encore rester de l’excellent art mais son effet sur notre existence s’évanouira” (Hegel) Ja, ja sé que Hegel o era francès, però he trobat la cita tal qual i no l’he volguda traduir. Mandra.

La fotògrafa i el pensador.

Benvolgut Marcel,

Avui ha estat un dia d’aquells de sentir-se incapaç de decidir. Ja he tingut problemes al moment de posar-me els mitjons, a primeríssima hora del matí. He acabat per posar-me’n un de diferent a cada peu, per no haver de decidir del tot. També, per culpa d’aquesta meva impossibilitat de decidir, he vestit de pena el meu fill, que ha guanyat el premi a la pitjor combinació “samarreta-pantaló-jaqueta-mitjons” de tot París. I mira que jo ja li vull ensenyar de ben petit la importància del bon gust. Perquè encara que siguis un mort de gana: el bon gust és el bon gust i si vas desconjuntat, que sigui amb arguments.

 

A mig matí, no he sabut gaire si apropar-me al coworking o trobar una biblioteca tranquil·la. He mirat per la finestra i el sol és el sol, o sigui que no, que res de tancar-se a casa, que jo no sóc com tu. I he omplert la bossa amb un bocata i una ampolleta d’aigua, que no puc permetre’m un restaurant cada dia i em quedava pernilet del bo. I he triat el París ric: direcció Solferino. Seguia fent sol i jo havia de buscar un parc on cruspir-me el bocata i treure un llibre. I així, mig perduda entre edificis ministerials i botigues de preus de l’absurd, he topat amb una galeria, al carrer Bellechasse.  A l’entrada hi deia: “mois de la photo”. I jo: ah, sí, que és el mes de la foto. I he entrat, que tenia temps. I resulta que ja desmuntaven, que traslladen l’expo al Louvre per uns dies, però que quina casualitat, que la fotògrafa ronda per aquí: entri, entri, Madame, que la coneixerà. I jo que entro, quelle chance, com si sabés perfectament què anava a veure. I la fotògrafa, exultant ( i potser insultant) de joventut, m’ha ensenyat  les fotos, que ja estaven mig empaquetades. I jo que no, que no cal, de debó. I ella: que no, cap molèstia, que avec plaisir. I les fotos eren una meravella. L’Elodie volia retornar al ventre de sa mare, mirar d’experimentar-investigar sobre què es pot sentir navegant entre tot aquell líquid. O sigui que ha fet una sèrie de 20 fotos sota l’aigua. I he pensat que millor això que fumar porros, que acaben de publicar un estudi que diu que sí, que fumar cannabis perjudica seriosament el cervell. I que mira, que si en Max es posa a fer fotos, em molestarà menys que si es fa heavy, que potser d’aquí a vint anys encara no han desaparegut.

I he sortit contenta d’haver-me creuat amb una promesa de la fotografia. He continuat cap a la cúpula dels Invalides, tan dauradeta i tan lletja. Sense decidir-me si a la dreta o a l’esquerra. Tout droit, alors. I un altre cop de sort: el museu Rodin, amb el seu pati ple de bancs on cruspir-se un bocata de bon pernil més dignament impossible. I he saludat el Pensador i els nobles de Calais, que mai no està de més reveure vells amics. També he passat records de part teva a l’escultor, que ja sé que us coneixíeu. Després he vist a internet que resulta que tal dia com avui era el seu aniversari, que el teu compi Rodin va néixer un 12 de novembre, com la meva estimada Serrat i com la Grace Kelly i en Roland Barthes. I tot plegat m’ha semblat una picada d’ullet a tota aquesta merda de no poder decidir quins mitjons posar-se a primera hora del matí.

Transports Amoreux. Un conte parisenc.

Delaunay

La tele de fons. I diu Therèse: “quand on est au fond de la nuit, on ne peut pas empêcher la nuit.” Quanta raó. És Truffaut.
Però Truffaut no ha pogut enganxar-me més que la imatge que m’ha arribat per whatsapp via la meva amiga Ana.
Tota la tarda que hi penso. Veig el Museu d’Art Modern, a quatre passes del Sena i a sis de la Tour Eiffel. Veig els colors de Sonia Delaunay, veig els colors de la tardor. Sento la remor de les veus que són la banda sonora d’un vernissage. Veig sabates de taló, mocasins enllustrats, camises llampants, vermell als llavis, algun barret. Algun paraigues, que ahir plovia. Més remor. Més colors. I formes. Mareig. Avantguarda, poesia. Dossiers de premsa. Un grupet de fumadors al carrer.

Veig un Thomas vestit “en costume”. Segur que elegant. Potser alt i prim, potser amb un llibre a la mà. Sol. Ha arribat al MAM després d’una jornada de feina. Mal pentinat. Res millor que regalar-se un “vernissage” un dilluns al vespre. I això que Sonia Delaunay no li diu gran cosa. I de cop, un tremolor, una vibració. Ha vist algú: un cos, uns cabells, potser una ànima. I no li ha pogut treure els ulls del damunt. S’hi ha acostat, però en Thomas és tímid. Li falten dues copes de més.
El vernissage ha acabat d’hora. En Thomas prefereix caminar una estona abans d’agafar el metro. La cara desconeguda ben enregistrada a la memòria. La nit de París comença a ser freda: li agrada que el vent li talli els llavis. Quan arribi al metro, noves cares vindran a voler-li esborrar el record.
En Thomas no pot dormir. Perquè els ulls desconeguts també el buscaven. I no pot permetre’s deixar passar aquesta oportunitat, aquesta vegada no. L’endemà, es llevarà i posarà un anunci a un diari. Potser al Libération, més d’esquerres, més Delaunay…

“Tirez sur le pianiste” ja ha acabat.

L’Ana ha tret la foto del tuit de @MagLeSauvage, gràcies a elles dues per regalar-me aquesta fantàstica nit de conte!

Quand je pense qu’on va vieillir ensemble …*

De vegades, la idea que hem d’envellir junts, amb nosaltres mateixos i amb els altres, pesa com una llosa … No hi ha cap altra alternativa: hem d’aprendre a estimar-nos. Amb tots el “peròs”. I aplaudir-nos. Com en un teatre.

Les chiens
Benvolgut Marcel,
Perquè no em perdis la pista, et faig una llisteta de les meves darreres escapades al món extra-maternitat:

– Incursió a l’església de Saint Sulpice. Entrant a la dreta: frescos de Delacroix, fets i deixats estar. A la sortida, rue Bonaparte: croissant “infiniment café”, de Pierre Hermé. Indispensable: cruspir-se’l al solet de la plaça, mirant cap a l’edifici on viu la Deneuve. Per aquí, segons Dumas, també hi vivia d’Artagnan.
La barreja: Paris bien vale una misa. Preu: 2,10€

– Passeig amb l’Ana. Volem acostar-nos al Grand Palais. Hem quedat que m’acompanya a Hokusai. Però no arribem: ens hem distret dinant a una terrassa, aprop de Bourse. Canviem de plans i caminem pels jardins del Palais Royal. Aprofitem per passar per Colette, l’univers pijo-hipster de la rue Saint Honoré. A l’Ana li agrada un abric sense preu. Busquem els lavabos, que no trobem (tancats per una presentació de “noséquè”). Fem un pipí al Musée des Arts Décoratifs. Molt chic.

– Ahir vaig descobrir els “Chiens de Navarre”. Volten pels escenaris des de 2005. Vaig tard, d’acord. Però és que encertar-la a la cartellera d’aquesta ciutat m’ha costat mesos i euros d’equivocar-me d’obra. He hagut de conèixer el Carles, actor català a París, per deixar-me guiar. T’agradaria, en Carles. Un dia d’aquests, te’l presento. Els “Chiens de Navarre” recorden alguns –ja vells- moments de glòria de la Fura dels Baus i fan riure com els principis de The Chanclettes. El sediment de l’herència del teatre francès i la intel.ligència d’una bona direcció d’actors eleva la troupe a fenòmen del moment. La fórmula: frescor, provocació i talent.

I aquestes i moltes altres coses** faig per compensar el buit de les hores de massa pensar i la nostàlgia infinita dels amics que em falten. I poquet a poquet, em fonc amb tot aquest garbuix d’asfalt i de gent i de fulles de plataner. I el gaudeixo.

*és el títol més que suggerent de l’obra dels “Chiens de Navarre” actualment en cartellera al –més que fantàstic- Théâtre des Bouffes du Nord, al darrera de la Gare du Nord, un teatre de 1876 recuperat per Peter Brook gairebé cent anys més tard, l’any que jo vaig nèixer.

** he après a fer pesto, he visitat Le BAL, he vist l’Oskar Alegria, que presenta pel.li a París, m’he emprovat ulleres sense acabar-me de decidir …

Hola des del Coworking Space*

Proust i el Coworking.

M’ho estic currant, Marcel. Fa una setmana que em passejo amunt i avall amb el portàtil. No sé què pesa més, si el meu fill o aquest ferro. Gràcies, sabia que ho valoraries.

He decidit que sóc emprenedora i vinc a instal·lar-me a una taula de l’Anticafe, a quatre passes del centre Georges Pompidou. Sí, sí, ja sé que tu prefereixes treballar des de casa, però jo no em concentro envoltada d’aquella troupe de ninots de drap. Així que deixo en Max a la “crèche”, se’m trenca el cor, m’eixugo una llàgrima, agafo el metro a Stalingrad, canvio de línia a Belleville i baixo a Rambuteau. Em cago en la taca de llet que m’ha passat per alt abans de sortir de casa.

Abans d’entrar per la porta del cafè, m’asseguro de llençar a la paperera de la cantonada el “Direct Matin”, un cutre diari del metro en paper (paper!!!!) que no fa gens per un cau d’emprenedors hipsters, free-lancers, webdesigners, creadors d’start-ups, homes i dones de futur. L’actitud importa. M’ajusto les ulleres de pasta.

Emprendre què? Doncs un projecte, és clar. Disculpa que no sigui més clara, és que no en sé. És un projecte BETA. Work in progress. I m’ha semblat que aquest lloc és allò que en diuen “inspiring”. Pas mal per començar una nova vida de mare emancipada de 9 a 16h. Per 4€ l’hora, em prenc tots els cafès que el cos de les nits sense dormir em reclama i em menjo els pastissos que em dóna la santa gana. També hi ha magdalenes de les teves, amb aquella forma de petxina. Si m’avorrís, el Beaubourg em socorreria amb un Duchamp o qualsevol altra obra incomprensible de les que va parir el primer quart del segle que tu vas veure néixer i jo vaig acomiadar.

Avui, un jove emprenedor tatuat fins a les orelles i pentinat amb un tupè ben ros, m’ha robat la taula, la de la cantonadeta. L’odio, al del tupè ros**. Aquella taula em permetia “espiar” les pantalles de gairebé tota la concurrència: n’hi ha de críptiques, verd fluorescent sobre negre, i en n’hi ha de falsos emprenedors, les del facebook obert. Ara sec just a la dreta de les escales que baixen al soterrani del cafè i al davant d’una pissarra vileda recolzada a un cavallet. Una pissarra en blanc que m’amenaça: “Dispersa!”, em crida, “què recony fas? i el teu projecte??? En blanc? Blanc, blanc, blanc … ” I paro, paro. Aturo aquí el post, que la pissarra té raó.

*això de coworking space no pot deixar de recordar-me a una canço dels Flaming Lips …

Where does outer space end
It’s sort of hard to imagine
Is it real? Is it nothin, nothin?
Cause it’s not so clear anymore to me…

**Sigui dit de passada que aquesta actitud és contrària a la de l’emprenedor, que no odia i practica “hoponopono”, però ja m’aniré polint. Compartir és viure bla bla.