El fantàstic viatge de la caixa verda.

Aix Marcel,

T’enyoro. Fa dies que has marxat a la fresca normanda i m’has deixat sola enmig d’aquesta canícula. Espero que almenys tu puguis escriure, jo no he aconseguit posar-m’hi fins ara: i per ben poca cosa.

Però és que et volia tenir al corrent: he comprat una caixa d’estil xinès, això és el que m’ha dit el noi de la botiga. I m’he emocionat. Perquè m’he volgut creure que la caixa venia de la Xina. I ara jo la tenia als meus braços. Vés a saber, si la caixa parlés, m’he dit. I de sobte, m’he sentit ben orgullosa de poder acollir un objecte posseïdor de secrets mil·lenaris. (També he volgut creure que la caixa és beeeeeen antiga). I l’he portejat jo soleta, amb tota la cura del món, per no malbaratar-li la memòria. I les dues, caixa i jo hem arribat bé a casa. El viatge ha estat fantàstic.

Per cert, ahir em vaig menjar una magdalena. Pura mantega.

Dinàmica de l’escàndol

Imatge

Petita cronologia

28 de novembre de 1930: s’estrena “L’Age d’Or” de Buñuel, al cinema Studio 28 (28, rue Tholozé, París). Després d’alguns aldarulls causats per grups d’extrema dreta, l’11 de desembre del mateix any, la comissió de censura cinematogràfica examina la cinta per segona vegada. Veredicte radical: es prohibeix la projecció de la pel.lícula i totes les còpies queden en mans de les forces de l’ordre.

22 d’octubre de 1988. Un grup integrista catòlic atempta contra el cinema Space Saint Michel, al centre de París. Motiu: la projecció de “La última temptació de Crist2, de Martin Scorsesse.
http://www.ina.fr/video/CAC89012114/explosion-cinema-st-michel-video.html

2013
Principis de juny.
El CRIF, consell representatiu de les institucions jueves a França, acusa el Jeu de Paume de fer apologia del terrorisme. Motiu: l’exposició de la fotògrafa Ahlam Shibli, “Phantom Home”, inaugurada el passat 28 de maig.
14 de juny.
La ministra de cultura francesa cedeix a la pressió i demana al museu unes notes “aclaridores”.

Dues alertes de bomba en cinc dies i amenaces de mort per la directora del museu.

23 de juny.
Marta Gili, directora del Jeu de Paume, declara en una entrevista a Le Figaro que la funció d’un centre d’art és crear debat.

I França va crear el debat.

Dia 26 de juny, a l’École des Beaux Arts de Paris, rue Bonaparte.
Una artista que ve de la Trienal de Lubliana –“une réussite total”, li diuen tots els que la saluden- fa cua al meu darrera. Salutacions, moltes salutacions cordials. Jo somric. Al meu davant, hi tinc un senyor d’una cinquantena d’anys, encara atractiu si no fos per unes ulleres de mida monumental que em fan pensar en el sr Chopra, un gurude l’autoajuda. El senyor de la “cinquantena gairebé atractiva”també saluda l’artista que ve de la trienal: “le jeunepublic vous adore”. I jo al bell mig, com el dijous. L’artista de nom que desconec explica que acaba d’aterrar, però que creu absolutament necessari assistir a la taula rodona apunt de celebrar-se. Jo hi poso cullerada: que sí, que sí, que és del tot sorprenent
Altres artistes, crítics, comissaris i galeristes han pensat el mateix: la cua d’entrada és tota una desfilada de pentinats estrambòtics i ulleres de pasta, de sabates daurades i de samarretes agosarades.
M’hi he creuat, per exemple, la parella de profes de l’EHESS encarregades del seminari d’art contemporani que vaig abandonar perquè no m’agrada prendre apunts asseguda per terra, i menys si porto faldilles. Ben secallones i vestides de negre, les dues feien entrada en escena agafades de la mà, amb les seves respectives escaroles al cap, un somriure d’orella a orella. Més salutacions. I s’obren portes.

I comença el “Débat sur la liberté de création”, un debat organitzat per l’observatori de la llibertat de creació i el Jeu de Paume. I en moments com aquests, em sento feliç de viure en aquesta ciutat. Salutacions cordials.
Em quedo amb algunes perles:
-tUn artista no està obligat a la neutralitat
-tHi ha persones que creuen que destruir una imatge és destruir allò que la representa.
-tCalen elements artístics per carregar-se una obra, no són suficients els arguments étics, religiosos o político-morals.
-tVisitar una exposició és acceptar “la sorpresa” davant la certesa.
-tCal considerar l’espectador com algú amb esperit crític, emancipat.
-tRecordem Adorno: “la culture contre la barbarie” i 2la protestation sans espoir est nécessaire”

Malgrat tot, l’acte és boicotejat per dues senyores que, a base de crits i constants interrupcions a la paraula dels ponents, han evidenciat perquè al món hi ha guerres, ocupants i ocupats.

Apunts. Sobre la crisi de la premsa i la poesia.

Imatge

 

Prenez un journal. 
Prenez des ciseaux. 
Choisissez dans ce journal un article ayant la longueur que vous comptez donner à votre poème. 
Découpez l’article. 
Découpez ensuite avec soin chacun des mots qui forment cet article et mettez-les dans un sac. 
Agitez doucement. 
Sortez ensuite chaque coupure l’une après l’autre dans l’ordre où elles ont quitté le sac. 
Copiez consciencieusement. 
Le poème vous ressemblera. 
Et vous voilà « un écrivain infiniment original et d’une sensibilité charmante, encore qu’incomprise 
du vulgaire »*.[…] 

1916/1920, Tristan Tzara, Pour faire un poème dadaïste

París-Palmira: correspondències.

Imagen

Avui, París ha estat una merda. Grossa. Hi ha dies per tot.  A les 11h del matí ja era de nit.  La fi del món. Ha plogut a bots i barrals: du jamais vu. El diluvi universal. De camí cap a la classe diària de francès, m’he creuat amb quatre paraigües robats pel vent. Algunes noies corrien talons ajudeu-me com salvades d’un naufragi, rimmel avall. Dues hores més tard, en sortir de l’escola, encara duia els texans xops.  He tingut un migdia absurd i un inici de tarda penós. Per dinar, m’he comprat una llauna de tonyina al Franprix. A més, és dilluns: museus tancats. Menys el Beaubourg, que avui no em venia de gust.

I m’he enganxat al tuiter. He llegit que ja van 94.000 morts a Síria i que el Regne Unit ja planejava una guerra contra Al Assad abans no comencés la revolta. Llavors, se m’ha acudit que podia anar a veure la Nada, a la galeria. Ella em va presentar els artistes sirians a qui vaig entrevistar per un documental fracassat, com tantes altres coses.  Li haig d’explicar que aquest documental no ha avançat, però que segueixo pensant en Síria. Mereix una explicació, la Nada. Galerista, pianista i doble absolut de la Jodie Foster: són clavades. Tot just acaba d’inaugurar una nova expo: “Syria: my forgotten land”.  D’un fotògraf de nom impronunciable ni per mi, que no sóc cap experta, però que he estudiat àrab. Ho he vist anunciat al facebook i he pensat: no oblidis, tu no oblidis. Era el meu moment de “tornar” a Síria.

Ràpid, que se’m fa tard i Europia, la galeria de la Nada, està a l’altra punta de París, aprop dels Invàlids. He baixat al súper del costat de casa, m’he comprat un paraigües barat –un altre paraïgues perdut, sí- i he creuat la plaça d’Stalingrad (per la batalla) cap al metro, línia 2.  I el metro s’ha aturat 15 minuts a La Chapelle. Merci de patienter. Cagada. Plou i fa calor tropical: doble calor tropical al metro. A més, jo m’he equivocat i vaig sobra-abrigada. El metro engega: sembla que el món torna a girar. Però no, una estació més enllà, una veu enllaunada diu: “Terminus”. Aquest tren no admet passatgers. I així de fàcil, “la veu” ens ha fet fora. Quin poder, “la veu”. Tots fora, au, escopits a l’andana amb els nostres paraigües i les nostres presses.

L’andana s’ha convertit en una acumulació d’ànimes amb pressa i de guiris desorientats. Passa un policia: “Val la pena esperar més, senyor?”. No. No val la pena esperar. Surto a l’exterior: plou. Sóc a Anvers i renuncio a Europia. Però no puc parar de pensar en els 94.000.

http://europia.org/Galerie/

Tornant a peu, el destí m’ha regalat una postal trista: una botiga de nom sirià. Un casament a Palmira, un acte improbablement feliç. Nit d’insomni: provaré amb una mica de Proust. Gràcies, Marcel.

Imagen

El meu avi no es diu Marcel o fin de fête

Festa Major

Benvolgut Marcel,

El meu avi va néixer dos anys i mig després de la teva mort. 24/04/24: una data bonica, oi? Gairebé màgica. Però no, la combinació de xifres no es tractava de cap bon auguri. El meu avi va néixer en un mal lloc, en un mal moment. El nen Andrés va començar a treballar als set anys en una finca castellana. Guanyava 4 pessetes al mes. Feia, per exemple, de pastor d’ovelles, de cuidador de vaques i porcs, de segador. Després va tallar pilons de llenya aquí, al teu país. A cop de destral. Per això, jo sempre he vist en el meu avi una part molt animal. L’animal Andrés Hernández Castaño no llegia, no explicava històries meravelloses com les teves, no tenia xofer i de vegades –no sempre-  deia paraules molt lletges. Tenia unes mans precioses. Ahir, quan em vaig acomiadar d’ell a l’hospital, ens vam estimar més que mai. I tot plegat va ser molt, molt animal.

Postals de París

ImagenImagenImagen

Benvolgut Marcel,

Dorms? Jo ja he tornat, ben moreníssima. Què preciosa aquesta orquídea que m’has deixat a la tauleta: és una cattleya com les que et penges sempre a solapa de la jaqueta? Mira que n’ets, de refinat. Si no fessis aquesta cara de malat, t’estiraria el bigoti. Jo t’he portat unes postals. Perque vegis que penso en tu. I històries, t’he dut mil històries. Però en parlarem amb calma, com a tu t’agrada. Ara, de moment, només et passo les postals. Ho veus?: París est partout!

Ah, i et deixo un fragmentet de “Riña de gatos”, el llibre d’en Mendoza que m’he llegit a la platja. Diu un personatge:  “Lo mío es la literatura. Si pudiera cambiarme por alguien, me cambiaría por Tolstoi o por Marcel Proust.” Fa gràcia, que els amics apareguin als llibres dels altres …

I torno a fer maleta, aquesta vegada la més petita, que marxo més a la vora i no facturo: désolée, no m’hi caps. Una setmana de ioga a Creta. També et duré un regal.

Sant Jordi, l’odeur à papier o “How Proust can change your life”

ImagenImagen

És Sant Jordi i estic santjordiana. Amb ganes de literatura i passeig, vull dir. Per sort, Proust -com París- no s’acaba mai. O sigui que jo me l’agafo i el trec a fer un tomb. Vinga, que avui no és un dia com un altre. Ell hi oposa resistència “gentiment”: estat al.lèrgic, es justifica. Al mateix temps -i tot i que ell no té cap intenció de casar-se-,  no pot evitar certa alegria:  avui s’aprova la llei que permetrà el matrimoni homosexual a França. No, no, avui no és un dia com un altre.

Al bolso “mata-esquenes” també hi porto els apunts de la darrera Kristeva. Frase subratllada: “i si la realitat no fos més que “cette espèce de déchet de l’ expérience”?”. Tràgic i preciós a parts iguals. I una altra: “tota militància implica un ordre i tot ordre anul.la la singularitat”. J’adore. Et encore:  “un voyage imaginaire au paradis”. I m’agrada que la Kristeva i en Proust passin estones junts, dins del meu bolso mata-esquenes. Barrejats amb les meves claus i altres paperots sense importància.

Entre “madeleine” et “madeleine”, Le Louxor

Le Louxor reobre avui.

Expo sobre la història del Louxor. Cinema, discoteca, abandó i recuperació.

Proust se m’ha posat a la pell. I ja passejo París amb aquest home de salut fràgil per companyia. Començo a tolerar els seu estil “impressionista-carregós”  perquè sembla que li estic enganxant el sentit de l’humor. El paio pulveritza refinadament aquesta Belle Époque carregada de punyetes. És gay, o sigui que ho ha passat força malament. A més, és jueu, intel-ligent i artista. Tot un problema. Ah! I asmàtic. Un pal de vida. Per això,  li perdono que sigui una mica repel.lent: “on me lira, le monde entier me lira”. Em demano si a Proust li agradava el cine: avui, me l’emporto al Louxor.

Mira, Marcel, és que ets molt dens i necessito un respir. Aires egipcis, per exemple. Aix, sí: una mica d’Egipte a París! I avui reobren el Louxor per la premsa. Demà, inauguració per a tots els públics. Tu i jo, Marcel: ni avui ni demà. Perquè nosaltres som diferents. Nosaltres voltarem pel X arrondissement , carrer Faubourg Saint Martin avall, fins a l’ajuntament del barri. Allà, hi ha una expo fantàstica que ens explica la història d’aquesta sala que va obrir un any abans de la teva mort. Sí, sí, el temps passa que vola: just fa dos anys jo voltava per la plaça Tahrir! . I sí, ja sé que tu prefereixes Venècia, però avui toca Egipte perquè avui mano jo.

Veus? Octubre de 1921, entre els boulevards La Chapelle i Magenta. No massa lluny de la teva escola de la rue Condorcet, allà on et vas fer millor amic del fill de Bizet, obre portes “Le Louxor”: segur que et sona, surt a tots els diaris.

No et fascina? Aquí tens en un sol edifici, la història d’un barri, la història del cinema, i la història d’una lluita: la de l’associació que va aconseguir rescatar de l’oblit institucional aquest monument emblemàtic abandonat des dels anys 80.

Ja estàs cansat? Prefereixes les catedrals gòtiques? Mira que et tanco al bolso i segueixo jo soleta!

http://www.paris-louxor.fr/louxor-palais-du-cinema/

Segueixo pensant com hauria d’escriure “madalena”. La “magdalena” no em convenç …

Dedico aquest post a totes les persones  a qui dec un mail llarg: la meva estimada Serrat, en Xavi Lasauca, en Rodri, la Marisa, l’Arnau, …