Valls, Dieudonné i Sophie Calle a escena.

Avui és un súper-heroi. Tot depèn de qui s’ho miri. Però de sobte,  jo me l’he imaginat vestit de súper-heroi i era creïble. Amb pantalons molt ajustats, marcant paquet. I una capa, no podia faltar la capa. Súper-satisfet d’haver contribuït a prohibir un espectacle per prevenir “desordres públics” : Súper-Valls, el cavaller braç de ferro. Merci, Monsieur le Ministre de les Forces del Bé. Ell i Consell d’Estat contra Dieudonné, un humorista passat de voltes. Perquè senyors: els humoristes passats de voltes, polemistes absurds, ja se sap, són l’enemic públic número 1,  un perill en potència. Un perill per la República!!! Ne touchez pas à ma République! Així que: prohibim-los sense complexos, anul.lem gires. Prohibim-los abans no la caguin, abans no s’aixequi el teló, abans no insultin la nostra sensibilitat, els nostres cervells de peuple auvegle. Això és el que necesita “Gotham City”, un àrbritre-tutor implacable que ens dicti quin és el límit entre el bé i el mal. Perquè la justícia pot condemnar a posteriori, però feina feta no té destorb.

Aix, tanta testosterona ministerial  gairebé em fa oblidar un dels meus propòsits per aquest 2014: “tu no et despistis amb conneries”. Haig de tornar a una imatge-regal per concentrar-me, sortir del twitter i fer les paus amb aquest país. I em quedo amb “Dérobés”, un delicat homenatge al buit, a l’absència, a la memòria. Gràcies, Sophie Calle, a tu i a les teves idees encara no prohibides. Gràcies per tornar-me els nivells adequats d’oxitocina, gràcies pels teus marcs sense quadre, per omplir-nos els espais brutalment robats. De paraules, que també valen mil imatges.

http://www.perrotin.com/artiste-Sophie_Calle-1.html

La foto és de la Galerie Perrotin, “agafada en préstec” perquè el meu mòbil de merda no em permet enviar-me les meves pròpies fotos -més xules- al núvol. La vie …

Pulsions du temps.

De debó que aquest any ha tingut els habituals 12 mesos? Juraria que no. A mi em sembla que ha estat més curt. O si vols, més llarg. Potser sí: molt més llarg. I molt més breu. En tot cas, estic acabant de decidir que no comptaré més per anys. Miro de trobar-me una fórmula que no m’espanti tant. Hauria de ser una fórmula semblant a mirar el mar: el temps desapareix.

Podria triar, per exemple, el mar d’en Sebastian Riemer. Un mar que m’he trobat a la Galerie Dix9, al carrer Filles du Calvaire. En Sebastian va néixer l’any 82: insuportable joventut. I treballa amb fotos velles: les reconstrueix i les transforma. A Dusseldorf. Jo he mirat el mar d’en Sebastian i el temps ha desaparegut. Un mar que ve de Dusseldorf …

Un any més se m’escapa de les mans sense haver acabat de llegir Proust i sense aprendre a nedar, ni a fer-me la maincura. Un any més d’intenses maletes vermelles amunt i avall, de confusions lingüístiques, d’amistats nòmades, de carrers que són rues, de tallats que són “noisettes”, de tristesa per Alep. L’any que se m’ha mort l’avi que em quedava. L’any del cosmonauta que m’habita, l’any Gallardón.

« Où est le temps, existe-t-il encore?”- diu la Kristeva. Ella em va ensenyar a estimar Proust abans de llegir-lo. M’agrada estimar abans de res. Ploro després. Bon any 2014.

 

http://www.galeriedix9.com/site/?cat=10

Una magdalena

 

Benvolgut Marcel,

Una nota breu. Avui m’he menjat molt a poc a poc una magdalena “tout chocolat” a la cantonada del carrer Racine amb Monsieur Le Prince. M’ha semblat un moment prou literari que havia de quedar aquí ressenyat. La magdalena, és clar, m’ha transportat a la mateixa casa de la felicitat. El “viatge” ha durat fins que el fred m’ha obligat a accelerar el ritme del berenar per poder-me enguantar la mà que sostenia el prodigi de xocolata i farina industrial. 

Després, he seguit cap a una vida més frívola fins arribar a la rue de Rennes. Objectiu: comprar-me quatre draps barats que m’ennadaleixin una mica aquesta silueta de “dona-síndria” . Vestit negre i jaqueta vermella. Noir et rouge.  Ja ho veus, la vida és un riu que ens condueix a anar de botigues tot i la voluntat de llegir, estudiar, escriure novel.les i poemes … 

La foto: “La Rivière”, d’Aristide Maillol, a la sortida de l’École du Louvre. De vegades, em sento com “ella”.

 

 

De vegades, se’m fa tard.

Meeeerda! De vegades, se’m fa tard. Per comprar el pa, per exemple. O per arribar a la “boucherie” abans no tanquin – no, encara no sóc del tot vegetariana. “Fermé”, diuen. També se’m fa tard per recollir l’abric que tinc a cal “tailleur”. Perquè mai no acabo de ser conscientqueaquí, això dels horaris, va diferent. També se’m fa tard per escriure. Per explicar la meva tarda a l’Hotel Drouot i la història de la biblioteca del senyor de Villepin, per exemple. Perquè aquella història, amb les setmanes,es converteix en una altra història que es converteix en una altra història … que esborra “la història”. De tota l’emoció d’aquella tarda només em queden les ganes de tornar a passar els dits per la meva pròpia biblioteca –la meva pròpia memòria-, la que vaig deixar a Barcelona abans d’emprendre aquí la meva nova vida de llibre electrònic. Sense olor, sense paperots perduts entre les pàgines. Ep, però que molt bé perquè aquí a casa aviat no hi cabrem. Sobretot després que això se’ns ompli de paquets de bolquers i de mobiliari del món del bebè, que ja ocupen més que una enciclopèdia sencera. Vaja, que se m’ha fet tard per explicar el que jo volia explicar quan vaig arribar de la subhasta a casa i em vaig retrobar amb el meu llibre electrònic ensopit. Dominique de Villepin és allò que en podríem dir un home cultivat. I ric. Jo diria que representant d’una França en plena fase d’extinció. Aquest home alt, d’esquenes amples i cabell canós era propietari d’una biblioteca de somni. I se l’ha venuda. Es veu que en vol començar una de nova. I nosaltres allà, sense un euro i a primera fila. Les xifres s’enfilaven a un ritme trepidant en aquella sala de la rue Drouot que feia olor de pols i de diners. I el martell del mestre de cerimònies de chez Bergé pronunciava preus astronòmics. I nosaltres, vinga a obrir la boca i a mirar amunt i avall, queno se’ns escapi res. De l’objecte al públic, per identificar el comprador: quina cara fa algú que es compra una exemplar de “Tintin chez le pays des soviets” per 43.000 €??? I així dues hores: “Qui ha comprat?” “Era per telèfon” “Ah” “Fixa’t, paguen en efectiu”, “Hòstia, el J’accuse de Zola”, “Ull! una carta d’amor de Víctor Hugo”, “mira, se l’emporta en una bossa de plàstic!”. I també se m’ha fet tard per explicar que Monsieur de Villepin amb tota la seva aura aristocràtica va quedar absolutament desbancat a Madrid. Superat per Fermín Jiménez, un artista singular que uneix amb línies de rotulador fluorescent els xiclets que troba enganxats a terra. Se m’ha fet tard per explicar que he volgut ser Fermín Jiménez gràcies a “Yo de mayor quiero ser Fermín Jiménez”, una producció teatral de la companyia valenciana “El pont flotant”. D’aquell vespre al teatre em queda la idea que viure hauria de ser més un joc divertit que una batalla tediosa i que aprendre a mirar les coses amb ulls de nen és el que m’ensenyarà el meu fill, que treurà el nas abans que la primavera. Però no m’esperaré a la primavera per anar practicant això de ser una mica més Fermín. Amb el glamour de Villepin de tant en tant, peut être.

Se’m fa tard, benvolgut Marcel, per acabar-te’m abans de Nadal. Per cert, és clar que vaig pensar en tu: Villepin no se t’ha venut.

La foto d’aquí dalt, me l’ha cedida la meva estimada Ana Teruel, que va signar una crònica sobre la venda: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/23/actualidad/1385211572_190874.html

De Villepin és protagonista d’un còmic d’èxit, ara convertit en pel.lícula. La pel.li: laisse tomber. El còmic és molt recomanable: http://www.dargaud.com/quai-dorsay

Sobre Fermín Jiménez i l’obra de El Pont Flotant: http://www.youtube.com/watch?v=a7xG3tyndcs No he trobat el link en castellà, però segur que existeix (per qui no entengui el català del vídeo)

Crònica d’una setmana i dos dies sense mòbil.

 Avantatges i inconvenients d’un furt: què vols, Univers?

Fa una setmana i dos dies que visc sense la prolongació de la meva mà esquerra, un flamant i-phone 5, icona de la civilització post-moderna, nineta dels meus ulls i eina d’inestimable valor per la meva nova feina aquí: neo-antropòloga urbana no diplomada. Sí, ho he vist clar després que un lladre em fotés la mà a la butxaca: jo sóc neo-antropòloga de la “ville”, una espècie de W. Benjamin en modest, femení i 2.0, incansable “patejadora” de les rues de París malgrat el fred. Tot el meu estudi de camp se n’ha anat en orris, és clar: àudios, notes, fotos, vídeos, tot. Perquè els neo-antropòlegs W.B. style són un desastre i no fan còpies de seguretat. No és una exageració catalogar la pèrdua de traumàtica. Però és un senyal a desxifrar, n’estic convençuda. Després d’una setmana i dos dies ja he aconseguit treure l’entrellat de la primera part del missatge: no et posis mai més el puto i-phone a la butxaca (és la segona vegada que te’l foten així, seguiria el missatge). Però segur que el senyal vol anar més enllà, l’univers mai no envia missatges banals … Potser em vol dir, per exemple, que em cal reconstituir agenda: oblidar alguns contactes indesitjables, perdre per sempre els telèfons dels meus ex-amants, oblidar adreces on mai no hauria de tornar, restaurants infectes, no sé …

De moment, en aquests 9 dies he aconseguit:

– aprendre’m de memòria el telèfon del meu àngel francès

– no mirar l’hora 333 vegades al minut

– llegir el diari en paper

He recuperat un rellotge i m’he comprat dos llibres. Aix, de tripas corazón. I he adoptat una postura de consol: la de la superioritat moral de qui no té mòbil que el distregui d’activitats intel.lectuals més dignes!  I m’he permès admirar la Venus de Milos al Louvre –sense instagramejar-la, és clar. I m’ha agradat. M’he sentit única: jo allà plantada, entre tots aquells turistes armats de càmeres i mòbils. Fins i tot diria que la noia l’Afrodita m’ha picat l’ullet. 

La virilitat: toute une histoire.

Benvolgut Marcel,

Acabo de tancar la pàgina de meteocat: sol a Barcelona. Temperatura mitja: 18 graus. O sigui, que em preparo la maleta vermella amb roba més aviat lleugera: quel bonheur!. Tot i així, easyjet no et dóna espai, xato,  i un altre cop he oblidat descarregar-te a l’e-book. O sigui, que et quedes de guardià de les orquídies. Espero que no et molesti regar-les diumenge al matí. Hi ha formatge i suc de taronja a la nevera. No et mengis el meu ibèric, que el guardo per quan a mi em dóna la gana.

Res més. Vaig a dormir amb la imatge de quan la virilitat es mesurava per la circumferència del tou de la cama. Tu te’n devies salvar pels pèls, d’aquesta moda. Ja veus, avui m’he protegit de la pluja al Musée des Arts Décoratifs. He entrat en un món de por: “La mécanique des dessous”, una expo “pas mal” que m’ha fet retenir aquesta absurditat.

Lo dicho: cuida’t i cuida’m les orquídies. I sí, li he donat festa a la minyona.

Tou de la cama: sí, és “pantorrilla”.

Són les hormones, idiota!

Jo a la terrassa del Jaurès buscant un moment de calma i un xaval que passa a tota llet amb la seva moto. Ruuum, ruum. I el xaval aixeca roda.

“A París, també hi ha xavals poca-soltes que van en moto i aixequen roda.” Això és el que he pensat avui, mentre em prenia el cafè d’excepció del dia a la terrassa del Jaurès, el bar del costat de casa. Al maig, vaig deixar el cafè. Darrerament, em prenc massa cafès prohibits. I cars. També he pensat això: que haig de deixar el cafè un altre cop. Però és que tinc taaaanta son. Sobretot en aquest quart mes.

Just després del cafè, he decidit que havia d’anar a fer ioga. Això: recomençar amb la disciplina iogui. Una classe amb l’Adriano, el meu profe preferit de la meva escola preferida, no em pot fer cap mal. Necessitava una mica d’exercici, una mica de sentir-me el cos. De centrar-me. Demà tindré “mal par tout”, està clar. Recony, busco el meu centre. És que tindré un fill i encara no sé què vull ser quan sigui gran.

Però faig els meus passets. Potser a cegues, però els faig. Avui he fet un “hola-súper-hola”: he decidit presentar-me a l’apéro webdoc convocat a través de facebook. Una activitat de networking pels interessants en el webdoc.

Quan he entrat al 177 de la rue Saint Martin, m’han vingut unes ganes enormes de fugir. El bar estava ple com un ou de gent desconeguda. I jo, no tinc ni puta idea de webdocs. M’agraden, és clar. Però ni puta idea. Bah! He entrat al lavabo per agafar forces. I m’he acostat a les taules d’on penjava el rètol “apéro webdoc”. “Bonjour!”. M’he presentat i he xerrat pels colzes sobre els webdoc, el crowdfounding i altres possibles formes de finançament. He escoltat a una noia rossa, que acaba de posar en marxa un programa perquè tots puguem fer webdocs sense ser informàtics. Li he promès que m’ho miraria. M’ha donat la seva targeta. Jo li he donat el meu tuiter. M’he begut un suc de guaiaba.

He arribat a casa i m’he posat a llegir “La liste de mes envies”: enganxa, és fàcil i fa plorar les noies. L’he devorat. I he començat a redactar la meva pròpia llista de desitjos: en tot cas, no és tan fàcil. Ara, pateixo d’insomni.

Dissabte Normal

Normal. Gallines NO.

Avui, tot normal. És dissabte de “s’acaba l’estiu”. M’he despertat d’hora i m’he llevat tard. Per esmorzar, torrada amb mantega i melmelada de cireres. Em miro el cel: no fa gaire bo. Em miro el tuiter: tampoc, Síria i tonteries. Nevera buida. Toca “supermarché”. Carret i cap al carrer. Cauen quatre gotes. La caixera té l’aire de disgust normal, el de viure com si tot fes pudor. M’entendreix que la seva tragèdia personal no li impedeixi dedicar-me el “bonjour, Madame” de rigor. Li somric, però no em veu perquè no em mira: exerceix la mirada perduda.

Surto del supermercat, carret ben ple. A la mateixa vorera, un mercat de puces. Em distrec. Atropello una senyora també despistada: “Pardon”. Em perdona. Pel camí, obro la bossa de patates que havia previst per l’aperitiu de demà.

El meu àngel, que tenia feina amb un ordinador espatllat, endreça la compra i em fa petons. Hem dinat a l’hora catalana: les 14h. “Trop tard, ma chérie” , se’m queixa el meu àngel. Tot normal. Xocolata amarga de postre.

Cap a les 17h, surt el sol. Passejo cap a la rue d’Aubervilliers, línia divisòria de dos móns: números senars, arrondisement 18, números parells, arrondisement 19. Poc abans d’arribar al “Centquatre”, el centre d’art que ha donat “glamour” al barri, entro al Parc de L’Eole, construït sobre uns terrenys que són un entramat de vies de tren. Tren amunt, tren avall. Entre desolador i paradisíac. Al fons, la silueta del Sacre Coeur. Sobre l’herba, un grup de dones amb vel parla animadament al voltant de les restes d’un berenar. No perden de vista els nens que juguen a embrutar-se no gaire lluny. Més enllà, tres xinesos juguen en xinès a un joc de taula. Un colom enorme, gairebé mitològic, em passa massa a la vora. “Ferme ta guele, toi”, crida un nen al seu company de pista de bàsquet. Se’m barregen els sons de les pilotes i els patinets. I els aplaudiments d’un pare, que encoratja la seva filla en bicicleta. Per damunt de tot, la música dels trens que passen ben aprop d’aquesta enorme teranyina. Més tard, cap al capvespre, apareixeran els camells de crack. Enfilo camí cap a casa. A l’altra banda del semàfor, una parella perfecta espera per creuar. Ella és jove i rossa. I vesteix malles i samarreta curta com només les joves poden vestir malles i samarreta curta. Ell … no m’hi he fixat. Arribo a casa. El meu àngel marxa cap a una festa d’aniversari que a mi no em ve de gust perquè no sempre em ve de gust la immersió. Vull assaborir jo soleta el plaer de la passejada normal. Parla Obama. Parla com si fos l’amo del món. Possible intervenció. Tot normal.