La fotògrafa i el pensador.

Benvolgut Marcel,

Avui ha estat un dia d’aquells de sentir-se incapaç de decidir. Ja he tingut problemes al moment de posar-me els mitjons, a primeríssima hora del matí. He acabat per posar-me’n un de diferent a cada peu, per no haver de decidir del tot. També, per culpa d’aquesta meva impossibilitat de decidir, he vestit de pena el meu fill, que ha guanyat el premi a la pitjor combinació “samarreta-pantaló-jaqueta-mitjons” de tot París. I mira que jo ja li vull ensenyar de ben petit la importància del bon gust. Perquè encara que siguis un mort de gana: el bon gust és el bon gust i si vas desconjuntat, que sigui amb arguments.

Le Penseur

La Fotògrafa

 

A mig matí, no he sabut gaire si apropar-me al coworking o trobar una biblioteca tranquil·la. He mirat per la finestra i el sol és el sol, o sigui que no, que res de tancar-se a casa, que jo no sóc com tu. I he omplert la bossa amb un bocata i una ampolleta d’aigua, que no puc permetre’m un restaurant cada dia i em quedava pernilet del bo. I he triat el París ric: direcció Solferino. Seguia fent sol i jo havia de buscar un parc on cruspir-me el bocata i treure un llibre. I així, mig perduda entre edificis ministerials i botigues de preus de l’absurd, he topat amb una galeria, al carrer Bellechasse.  A l’entrada hi deia: “mois de la photo”. I jo: ah, sí, que és el mes de la foto. I he entrat, que tenia temps. I resulta que ja desmuntaven, que traslladen l’expo al Louvre per uns dies, però que quina casualitat, que la fotògrafa ronda per aquí: entri, entri, Madame, que la coneixerà. I jo que entro, quelle chance, com si sabés perfectament què anava a veure. I la fotògrafa, exultant ( i potser insultant) de joventut, m’ha ensenyat  les fotos, que ja estaven mig empaquetades. I jo que no, que no cal, de debó. I ella: que no, cap molèstia, que avec plaisir. I les fotos eren una meravella. L’Elodie volia retornar al ventre de sa mare, mirar d’experimentar-investigar sobre què es pot sentir navegant entre tot aquell líquid. O sigui que ha fet una sèrie de 20 fotos sota l’aigua. I he pensat que millor això que fumar porros, que acaben de publicar un estudi que diu que sí, que fumar cannabis perjudica seriosament el cervell. I que mira, que si en Max es posa a fer fotos, em molestarà menys que si es fa heavy, que potser d’aquí a vint anys encara no han desaparegut.

I he sortit contenta d’haver-me creuat amb una promesa de la fotografia. He continuat cap a la cúpula dels Invalides, tan dauradeta i tan lletja. Sense decidir-me si a la dreta o a l’esquerra. Tout droit, alors. I un altre cop de sort: el museu Rodin, amb el seu pati ple de bancs on cruspir-se un bocata de bon pernil més dignament impossible. I he saludat el Pensador i els nobles de Calais, que mai no està de més reveure vells amics. També he passat records de part teva a l’escultor, que ja sé que us coneixíeu. Després he vist a internet que resulta que tal dia com avui era el seu aniversari, que el teu compi Rodin va néixer un 12 de novembre, com la meva estimada Serrat i com la Grace Kelly i en Roland Barthes. I tot plegat m’ha semblat una picada d’ullet a tota aquesta merda de no poder decidir quins mitjons posar-se a primera hora del matí.