Transports Amoreux. Un conte parisenc.

Delaunay

La tele de fons. I diu Therèse: “quand on est au fond de la nuit, on ne peut pas empêcher la nuit.” Quanta raó. És Truffaut.
Però Truffaut no ha pogut enganxar-me més que la imatge que m’ha arribat per whatsapp via la meva amiga Ana.
Tota la tarda que hi penso. Veig el Museu d’Art Modern, a quatre passes del Sena i a sis de la Tour Eiffel. Veig els colors de Sonia Delaunay, veig els colors de la tardor. Sento la remor de les veus que són la banda sonora d’un vernissage. Veig sabates de taló, mocasins enllustrats, camises llampants, vermell als llavis, algun barret. Algun paraigues, que ahir plovia. Més remor. Més colors. I formes. Mareig. Avantguarda, poesia. Dossiers de premsa. Un grupet de fumadors al carrer.

Veig un Thomas vestit “en costume”. Segur que elegant. Potser alt i prim, potser amb un llibre a la mà. Sol. Ha arribat al MAM després d’una jornada de feina. Mal pentinat. Res millor que regalar-se un “vernissage” un dilluns al vespre. I això que Sonia Delaunay no li diu gran cosa. I de cop, un tremolor, una vibració. Ha vist algú: un cos, uns cabells, potser una ànima. I no li ha pogut treure els ulls del damunt. S’hi ha acostat, però en Thomas és tímid. Li falten dues copes de més.
El vernissage ha acabat d’hora. En Thomas prefereix caminar una estona abans d’agafar el metro. La cara desconeguda ben enregistrada a la memòria. La nit de París comença a ser freda: li agrada que el vent li talli els llavis. Quan arribi al metro, noves cares vindran a voler-li esborrar el record.
En Thomas no pot dormir. Perquè els ulls desconeguts també el buscaven. I no pot permetre’s deixar passar aquesta oportunitat, aquesta vegada no. L’endemà, es llevarà i posarà un anunci a un diari. Potser al Libération, més d’esquerres, més Delaunay…

“Tirez sur le pianiste” ja ha acabat.

L’Ana ha tret la foto del tuit de @MagLeSauvage, gràcies a elles dues per regalar-me aquesta fantàstica nit de conte!