Quand je pense qu’on va vieillir ensemble …*

De vegades, la idea que hem d’envellir junts, amb nosaltres mateixos i amb els altres, pesa com una llosa … No hi ha cap altra alternativa: hem d’aprendre a estimar-nos. Amb tots el “peròs”. I aplaudir-nos. Com en un teatre.

Les chiens
Benvolgut Marcel,
Perquè no em perdis la pista, et faig una llisteta de les meves darreres escapades al món extra-maternitat:

– Incursió a l’església de Saint Sulpice. Entrant a la dreta: frescos de Delacroix, fets i deixats estar. A la sortida, rue Bonaparte: croissant “infiniment café”, de Pierre Hermé. Indispensable: cruspir-se’l al solet de la plaça, mirant cap a l’edifici on viu la Deneuve. Per aquí, segons Dumas, també hi vivia d’Artagnan.
La barreja: Paris bien vale una misa. Preu: 2,10€

– Passeig amb l’Ana. Volem acostar-nos al Grand Palais. Hem quedat que m’acompanya a Hokusai. Però no arribem: ens hem distret dinant a una terrassa, aprop de Bourse. Canviem de plans i caminem pels jardins del Palais Royal. Aprofitem per passar per Colette, l’univers pijo-hipster de la rue Saint Honoré. A l’Ana li agrada un abric sense preu. Busquem els lavabos, que no trobem (tancats per una presentació de “noséquè”). Fem un pipí al Musée des Arts Décoratifs. Molt chic.

– Ahir vaig descobrir els “Chiens de Navarre”. Volten pels escenaris des de 2005. Vaig tard, d’acord. Però és que encertar-la a la cartellera d’aquesta ciutat m’ha costat mesos i euros d’equivocar-me d’obra. He hagut de conèixer el Carles, actor català a París, per deixar-me guiar. T’agradaria, en Carles. Un dia d’aquests, te’l presento. Els “Chiens de Navarre” recorden alguns –ja vells- moments de glòria de la Fura dels Baus i fan riure com els principis de The Chanclettes. El sediment de l’herència del teatre francès i la intel.ligència d’una bona direcció d’actors eleva la troupe a fenòmen del moment. La fórmula: frescor, provocació i talent.

I aquestes i moltes altres coses** faig per compensar el buit de les hores de massa pensar i la nostàlgia infinita dels amics que em falten. I poquet a poquet, em fonc amb tot aquest garbuix d’asfalt i de gent i de fulles de plataner. I el gaudeixo.

*és el títol més que suggerent de l’obra dels “Chiens de Navarre” actualment en cartellera al –més que fantàstic- Théâtre des Bouffes du Nord, al darrera de la Gare du Nord, un teatre de 1876 recuperat per Peter Brook gairebé cent anys més tard, l’any que jo vaig nèixer.

** he après a fer pesto, he visitat Le BAL, he vist l’Oskar Alegria, que presenta pel.li a París, m’he emprovat ulleres sense acabar-me de decidir …