Hola des del Coworking Space*

Proust i el Coworking.

M’ho estic currant, Marcel. Fa una setmana que em passejo amunt i avall amb el portàtil. No sé què pesa més, si el meu fill o aquest ferro. Gràcies, sabia que ho valoraries.

He decidit que sóc emprenedora i vinc a instal·lar-me a una taula de l’Anticafe, a quatre passes del centre Georges Pompidou. Sí, sí, ja sé que tu prefereixes treballar des de casa, però jo no em concentro envoltada d’aquella troupe de ninots de drap. Així que deixo en Max a la “crèche”, se’m trenca el cor, m’eixugo una llàgrima, agafo el metro a Stalingrad, canvio de línia a Belleville i baixo a Rambuteau. Em cago en la taca de llet que m’ha passat per alt abans de sortir de casa.

Abans d’entrar per la porta del cafè, m’asseguro de llençar a la paperera de la cantonada el “Direct Matin”, un cutre diari del metro en paper (paper!!!!) que no fa gens per un cau d’emprenedors hipsters, free-lancers, webdesigners, creadors d’start-ups, homes i dones de futur. L’actitud importa. M’ajusto les ulleres de pasta.

Emprendre què? Doncs un projecte, és clar. Disculpa que no sigui més clara, és que no en sé. És un projecte BETA. Work in progress. I m’ha semblat que aquest lloc és allò que en diuen “inspiring”. Pas mal per començar una nova vida de mare emancipada de 9 a 16h. Per 4€ l’hora, em prenc tots els cafès que el cos de les nits sense dormir em reclama i em menjo els pastissos que em dóna la santa gana. També hi ha magdalenes de les teves, amb aquella forma de petxina. Si m’avorrís, el Beaubourg em socorreria amb un Duchamp o qualsevol altra obra incomprensible de les que va parir el primer quart del segle que tu vas veure néixer i jo vaig acomiadar.

Avui, un jove emprenedor tatuat fins a les orelles i pentinat amb un tupè ben ros, m’ha robat la taula, la de la cantonadeta. L’odio, al del tupè ros**. Aquella taula em permetia “espiar” les pantalles de gairebé tota la concurrència: n’hi ha de críptiques, verd fluorescent sobre negre, i en n’hi ha de falsos emprenedors, les del facebook obert. Ara sec just a la dreta de les escales que baixen al soterrani del cafè i al davant d’una pissarra vileda recolzada a un cavallet. Una pissarra en blanc que m’amenaça: “Dispersa!”, em crida, “què recony fas? i el teu projecte??? En blanc? Blanc, blanc, blanc … ” I paro, paro. Aturo aquí el post, que la pissarra té raó.

*això de coworking space no pot deixar de recordar-me a una canço dels Flaming Lips …

Where does outer space end
It’s sort of hard to imagine
Is it real? Is it nothin, nothin?
Cause it’s not so clear anymore to me…

**Sigui dit de passada que aquesta actitud és contrària a la de l’emprenedor, que no odia i practica “hoponopono”, però ja m’aniré polint. Compartir és viure bla bla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s