La Joumana es diu en realitat Wejdan

Joumana

Estimat Marcel,

Ahir vaig passar un dia marcat per les paraules. Te l’explico.

Sortim de casa: en Max té hora al metge i jo l’acompanyo. No, res de greu. Visita rutinària. Me n’hi vaig amb el carret, que la motxilla per bebès em trenca l’esquena. Creuem per Stalingrad. El camí més llarg, sí, però també l’únic lliure d’obstacles per un carret amb bebè, i sorpresa: una filera de cinc lectors ocupa l’esplanada de la plaça. En veu alta: Duras, Éluard, Neruda, Cocteau i Pessoa. Els lectors miren directament als ulls dels passants. Alguns s’aturen. Jo, per exemple. I les lectures m’entren directament per la pell, em graten una miqueta tots els racons i ja ho tenim: llagrimeta. Dic “merci” a la noia rossa que llegia Neruda, giro cua amb el carret i em sento afortunada. Segueixo el meu camí i ja a l’avinguda de Flandre ensopego amb dos poemes encolats a un mur. Parlen, és clar, d’amor i de sol·litud.

I penso: això és viure a París. Un matí de juny amb temps d’octubre i la literatura.

Ens queda la tarda. Sortim de casa per conèixer i entrevistar la Joumana Maarouf: l’autora de les “Lettres de Syrie” publicades a  http://syrie.blog.lemonde.fr i convertides ara en llibre. La meva profe d’àrab, la Nathalie, me la presenta a l’ICI, l’Institut des Cultures d’Islam.

La Nathalie i la Joumana són amigues des que es van conèixer el 2011 a Damasc. Allà, es reunien cada divendres amb d’altres col·legues per explicar-se i discutir els fets de la revolució que començava llavors a Síria. Però les coses es van complicar i després de vuit anys, la Nathalie va haver de posar punt final a la seva estada a Damasc.

La Joumana va tenir una idea: escriuria a la seva amiga per deixar testimoni de la sublevació dels sirians contra Bashar Al Assad. La Nathalie traduiria les cartes per fer-les publicables a França: Occident havia d’entendre tantes coses … Coses petites, diu ella, les que s’amaguen a sota les taules o darere les cantonades. Episodis de la tragèdia qüotidiana. L’intercanvi de mails va durar gairebé 4 anys, fins que la Joumana va decidir sortir del país i convertir-se en una refugiada més. Ho va fer per les seves filles, diu: una d’elles vomitava cada vegada que sentia el soroll d’un avió.

La Joumana es diu en realitat Wejdan i era mestra en un país on està prohibit parlar de política a les escoles. La Wejdan no és una dona qualsevol. Als 80, ja va passar 4 anys i mig a la presó, víctima de la repressió del règim de Hafez Al- Assad. Formava part de l’oposició comunista que el règim ha pràcticament esborrat del mapa. Des del seu exili a Metz, vol continuar escrivint sobre la por i l’esquizofrènia que regnen al seu país. Ella sap molt bé que l’escriptura salva. Bip, bip. La Nathalie, que em tradueix tot el que se m’escapa, rep un sms. El tren de la Wejdan cap a Metz ha estat anul·lat. Vaga a la SNCF, la RENFE francesa. Amb parsimònia siriana ens acabem les begudes, poso en Max al carret i les acompanyo a la Gare du Nord. De camí, de la Goutte d’Or a Barbès, París és una festa: deduïm que Algèria ha guanyat un partit de fútbol. Els desitjo sort per trobar un altre tren.

I penso: això és viure a París. Exili i vaga de trens.

Ara, tinc una entrevista a publicar. S’accepten idees

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s