T’has fet prou gran i em preparo perquè surtis. Els metges diuen que tens el caparró molt avall. De fet, aquest era el pacte: un dia o altre havies de sortir. A partir d’ara, t’hauré de compartir. Mai més no seràs només meu i prou. Deixa’m dos dies, o quatre, per acabar de viure’t en exclusiva i per preparar-nos la maleta: em falta algun petit detall. Hauria de passar pel bio … A més, aquest cap de setmana estem ocupats amb una vista especial: vénen a veure’ns en Pere i en Miquel.
No t’enganyo: el viatge és bonic, però inclou dolor. D’això, fill meu, no ens en lliurem. Abans no surtis, vull desitjar-te el millor. Sobretot, vull desitjar-te que tinguis amics. Vull que sàpigues que a l’altra banda et trobaràs una senyora amb ulleres i alguna cana, de vegades malhumorada sense raó, de vegades distreta, de vegades feliç: sóc jo, la Cristina, que ve de Barcelona. Ah! I no sé cuinar, però sé patinar en línia. No tinc feina –de moment- i aquesta nit, per exemple, m’he enfadat amb el teu pare, que és un cap-gros. No ens ho tinguis en compte. Ens estimem. I et prometo que ens ho passarem bé, que compartiré amb tu la meva llet i la meva xocolata.
On ira tous au Paradis 