Pulsions du temps.

Imagen

De debó que aquest any ha tingut els habituals 12 mesos? Juraria que no. A mi em sembla que ha estat més curt. O si vols, més llarg. Potser sí: molt més llarg. I molt més breu. En tot cas, estic acabant de decidir que no comptaré més per anys. Miro de trobar-me una fórmula que no m’espanti tant. Hauria de ser una fórmula semblant a mirar el mar: el temps desapareix.

Podria triar, per exemple, el mar d’en Sebastian Riemer. Un mar que m’he trobat a la Galerie Dix9, al carrer Filles du Calvaire. En Sebastian va néixer l’any 82: insuportable joventut. I treballa amb fotos velles: les reconstrueix i les transforma. A Dusseldorf. Jo he mirat el mar d’en Sebastian i el temps ha desaparegut. Un mar que ve de Dusseldorf …

Un any més se m’escapa de les mans sense haver acabat de llegir Proust i sense aprendre a nedar, ni a fer-me la maincura. Un any més d’intenses maletes vermelles amunt i avall, de confusions lingüístiques, d’amistats nòmades, de carrers que són rues, de tallats que són “noisettes”, de tristesa per Alep. L’any que se m’ha mort l’avi que em quedava. L’any del cosmonauta que m’habita, l’any Gallardón.

« Où est le temps, existe-t-il encore?”- diu la Kristeva. Ella em va ensenyar a estimar Proust abans de llegir-lo. M’agrada estimar abans de res. Ploro després. Bon any 2014.

 

http://www.galeriedix9.com/site/?cat=10