El fantàstic viatge de la caixa verda.

Aix Marcel,

T’enyoro. Fa dies que has marxat a la fresca normanda i m’has deixat sola enmig d’aquesta canícula. Espero que almenys tu puguis escriure, jo no he aconseguit posar-m’hi fins ara: i per ben poca cosa.

Però és que et volia tenir al corrent: he comprat una caixa d’estil xinès, això és el que m’ha dit el noi de la botiga. I m’he emocionat. Perquè m’he volgut creure que la caixa venia de la Xina. I ara jo la tenia als meus braços. Vés a saber, si la caixa parlés, m’he dit. I de sobte, m’he sentit ben orgullosa de poder acollir un objecte posseïdor de secrets mil·lenaris. (També he volgut creure que la caixa és beeeeeen antiga). I l’he portejat jo soleta, amb tota la cura del món, per no malbaratar-li la memòria. I les dues, caixa i jo hem arribat bé a casa. El viatge ha estat fantàstic.

Per cert, ahir em vaig menjar una magdalena. Pura mantega.