París-Palmira: correspondències.

Imagen

Avui, París ha estat una merda. Grossa. Hi ha dies per tot.  A les 11h del matí ja era de nit.  La fi del món. Ha plogut a bots i barrals: du jamais vu. El diluvi universal. De camí cap a la classe diària de francès, m’he creuat amb quatre paraigües robats pel vent. Algunes noies corrien talons ajudeu-me com salvades d’un naufragi, rimmel avall. Dues hores més tard, en sortir de l’escola, encara duia els texans xops.  He tingut un migdia absurd i un inici de tarda penós. Per dinar, m’he comprat una llauna de tonyina al Franprix. A més, és dilluns: museus tancats. Menys el Beaubourg, que avui no em venia de gust.

I m’he enganxat al tuiter. He llegit que ja van 94.000 morts a Síria i que el Regne Unit ja planejava una guerra contra Al Assad abans no comencés la revolta. Llavors, se m’ha acudit que podia anar a veure la Nada, a la galeria. Ella em va presentar els artistes sirians a qui vaig entrevistar per un documental fracassat, com tantes altres coses.  Li haig d’explicar que aquest documental no ha avançat, però que segueixo pensant en Síria. Mereix una explicació, la Nada. Galerista, pianista i doble absolut de la Jodie Foster: són clavades. Tot just acaba d’inaugurar una nova expo: “Syria: my forgotten land”.  D’un fotògraf de nom impronunciable ni per mi, que no sóc cap experta, però que he estudiat àrab. Ho he vist anunciat al facebook i he pensat: no oblidis, tu no oblidis. Era el meu moment de “tornar” a Síria.

Ràpid, que se’m fa tard i Europia, la galeria de la Nada, està a l’altra punta de París, aprop dels Invàlids. He baixat al súper del costat de casa, m’he comprat un paraigües barat –un altre paraïgues perdut, sí- i he creuat la plaça d’Stalingrad (per la batalla) cap al metro, línia 2.  I el metro s’ha aturat 15 minuts a La Chapelle. Merci de patienter. Cagada. Plou i fa calor tropical: doble calor tropical al metro. A més, jo m’he equivocat i vaig sobra-abrigada. El metro engega: sembla que el món torna a girar. Però no, una estació més enllà, una veu enllaunada diu: “Terminus”. Aquest tren no admet passatgers. I així de fàcil, “la veu” ens ha fet fora. Quin poder, “la veu”. Tots fora, au, escopits a l’andana amb els nostres paraigües i les nostres presses.

L’andana s’ha convertit en una acumulació d’ànimes amb pressa i de guiris desorientats. Passa un policia: “Val la pena esperar més, senyor?”. No. No val la pena esperar. Surto a l’exterior: plou. Sóc a Anvers i renuncio a Europia. Però no puc parar de pensar en els 94.000.

http://europia.org/Galerie/

Tornant a peu, el destí m’ha regalat una postal trista: una botiga de nom sirià. Un casament a Palmira, un acte improbablement feliç. Nit d’insomni: provaré amb una mica de Proust. Gràcies, Marcel.

Imagen

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s