El meu avi no es diu Marcel o fin de fête

Benvolgut Marcel,

El meu avi va néixer dos anys i mig després de la teva mort. 24/04/24: una data bonica, oi? Gairebé màgica. Però no, la combinació de xifres no es tractava de cap bon auguri. El meu avi va néixer en un mal lloc, en un mal moment. El nen Andrés va començar a treballar als set anys en una finca castellana. Guanyava 4 pessetes al mes. Feia, per exemple, de pastor d’ovelles, de cuidador de vaques i porcs, de segador. Després va tallar pilons de llenya aquí, al teu país. A cop de destral. Per això, jo sempre he vist en el meu avi una part molt animal. L’animal Andrés Hernández Castaño no llegia, no explicava històries meravelloses com les teves, no tenia xofer i de vegades –no sempre-  deia paraules molt lletges. Tenia unes mans precioses. Ahir, quan em vaig acomiadar d’ell a l’hospital, ens vam estimar més que mai. I tot plegat va ser molt, molt animal.