Proust, París, la Kristeva i una servidora

La Kristeva i la seva ampolla d'aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

La Kristeva i la seva ampolla d’aigua. No em vaig atrevir a fer-li la foto a ella.

Complètement pommée

“Qu’est-ce que vous faites dans la vie?”.  Així comença tot, amb una simple pregunta, relacionar-se passa per aquí: implica riscos.  La clàssica pregunta per començar una conversa, la que trenca el gel, bla bla. I no, no tinc feina: què passa? I això que els meus amics opinen que tinc un currículum d’enamorar. Però no, això no va així.

“Je donne plaisir à mon homme”, se’m va acudir respondre en un principi.  Però mai no em vaig atrevir a pronunciar la frase, no sóc prou malcarada sense dues copes de més.  Així que empasso saliva, respiro profundament i dic amb aires de molta convicció: “estic en transició” o “investigo Paris” o “espero el meu moment”. Això d’expatriar-se per amor és tan romàntic com fotut. Ja se sap, treballar “dignifica” i “identifica” i què cony, fa guanyar dinerons. El pitjor arriba quan els interrogants proliferen: on busques? què busques? que t’agradaria? I voilà que aquí em trobo, en plena recerca de respostes.

Una recerca constant i boja. Perquè Paris, mes amis, és la ciutat de les llums, dels miratges i de la “ditxosa” madalena de Proust. Ell buscava el temps perdut, jo em conformo amb una feineta per anar passant. Les madalenes, me les menjo ben contenta. I entre madalena i madalena, a la recherche de tot, trobo. I trobo de tot menys feina. De moment. Gràcies, Univers. Està bé tenir temps per trobar.

I així, buscant, buscant, en una exposició sobre reflexions en torn el génere (tema molt de moda) m’he topat amb la mestra Kristeva. La gran Kristeva, la que parla de “cette femme” o de “cet homme”, la mateixa que explica que la nostra sexualitat és també la nostra creativitat: “cultivez-la”. Freudià 100%. Els plantejaments m’interessen i vaig de pet al Google. I resulta que la gran Kristeva dóna classes de doctorat sobre com llegir Proust. És un senyal. Entre Proust i jo hi ha alguna cosa, a part del gust per les madalenes.

Les classes de la Kristeva són de morir-se del gust d’escoltar. La darrera: “L’homophobie dans l’affaire Dreyfus”. Jo la tenia davant: ella, ombra d’ulls i  apunts subratllats amb fluorescant. I he viatjat: a la França de “fin-de-siècle”, als salons parisins, al “J’accuse” de Zola, … Proust fa de mirall de la sensibilitat del moment: una mina, el paio. I he vist que la societat que acusava Dreyfus no està molt lluny de la que surt als carrers per manifestar-se contra “le marriage pour tous”. Kristeva és la dona que m’ha apartat del telèfon durant dues hores. Merci, Kristeva. Merci, Proust.

http://www.kristeva.fr

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s