París fa olor de llibre

Le Solitaire. Ionesco.

Un infern de perfums.

Les grans ciutats són monstres harmoniosos, una acumulació de salubritat i de luxe. Un miracle en situació de fràgil equilibri: si t’atures un segon, la màquina se’t menja.  Per això  jo no m’aturo, perquè no vull que el monstre em devori. El vull entendre, el vull estimar,  vull ensumar-lo, tocar-lo, parlar-ne l’idioma. París és un monstre fet de meravelles, un infern de perfums. I jo, perduda en les entranyes d’aquesta ciutat que no em tocava, la camino, l’ensumo i m’ensumo. L’aprenc.

I hi trobo les olors. Avui, el meu París, fa olor de llibre. En tinc un munt escampats per casa.  Tots començats, cap acabat. Bourdieu, Proust, Musset, Maupasant, Perec, Cocteau: els tinc segrestats a casa.  Un atac d’ansietat lectora, de trobar pistes que em facin comprendre el monstre.  En llegeixo fragments, en desordre. Em diverteix anar-los a buscar a biblioteques ben diferents: la de Sainte Genevieve, la Malraux, la del Forum Les Halles, la Rilke, la Mazarine … I barrejar-los a la meva taula. I penso que tots els fragments que hi he llegit fan un llibre nou que em parla i em dóna noves pistes per anar a trobar nous fragments que tornaran a fer un nou llibre.  Perquè aquesta ciutat, això sí que ho té: s’ha escrit molt.

.