Foto que no té res a veure amb el text, mira.
No, no, no. No és que hagi anat de festa boja i vulgui fer un relat de les meves experiències noctàmbules a la terra “dels altres”. La veritat és que aquesta darrera setmana he tingut força feina. I he sortit molt, però de dia. El meu màxim: a les 00:30h, a casa. Sobretot perquè s’acaba el metro i no tinc pressupost per pagar-me taxis. Però he tingut temps per descobrir l’Spoken Word-Paris, al “Cabaret Populaire” de Belleville. Uaaaauuu! Tot de poetes que recitaven sobre un petit escenari de bistrot. Taules de fusta i marbre, llum baixa, silenci màgic – : allà hi havia poesia. El gurú de la soirée, amb barret de copa, cridava els poetes que prèviament havien anotat els seu nom a una llibreta. Feia sonar una campaneta i a escena. Com que els poemes són en anglès o en francés, d’alguns no entenc ni una paraula. Però sonen taaaaaan bé! La campaneta també sonava després d’un temps límit: tampoc no valen els “rotllos”, aquí … A les 23:30h, s’acaba la sessió i tu surts d’allà al món de la prosa, però res ja no és igual …
Poema que no entenc, de David Barnes.
Després, un cop a casa, entro al facebook i veig que una amiga enamorada hi havia publicat un poema. És preciós i fa pena al mateix temps:
On ira tous au Paradis 